Feliç aniversari, Solet   ...

T'ho vaig prometre. M'ho vaig prometre, que la próxima entrada que escrigués, estaria dedicada a tu... i ja porto prou més d'un any de silènci. Se te'n van endur... te'n vas anar i no vaig poder dir-te adeu. Inclós tant de temps després, segueixo sense creure'm que no tornaré a escoltar el teu riure que em posava tan nerviosa. Et trobo a faltar... i el pitjor de tot, és que trobo a faltar desahogar-me en tu. Sí, sóc molt egoista. Ho sé.  Han passat tantes i tantes coses desde que vas marxar....

Et sorprens quan de sobte algú diu alguna cosa insignificant, un comentari estúpid i boig, dit en veu fluixa i en un petit somriure que se'n burla de la teua cara de póker. Un comentari que et fa preguntar-te què és el que estàs fent malament. Un comentari que et fa qüestionar-te si els teus amics són els teus amics, si el que tu sents significa alguna cosa per a algú.  Et poses la màscara que feia temps que no treies a la llum i et tornes a sentir petita. Molt molt petita.  ...

Moltes voltes he sabut que jo mateixa mai sabria donar-me les respostes suficients per trobar-me a mi mateixa. El fet de que siga tan poruga i que no sàpiga afrontar els possibles riscos fa que cada volta siga més i més petita.  Per què estic tant enganxada a tu? Per què has hagut d'aparèixer en la meua vida? Per què aquella nit? ...

Torno a ser aquella xiqueta menuda i riallera que no pot deixar de moure's mentre em fas el teu súper atac de pessigolles. Deixa'm! Para! T'ho suplico!  I pares, atrapant-me a dos centímetres de la teua boca. Massa a prop, no puc evitar-ho i et bese.  ...

Ni amb mi ni sense mi. Va ser la nostra conclusió l'altra nit. Després de tant de temps amb aquest estira i afluixa. I per a qué? Per què ens estem fent mal? Ho teniem tot per a poder oblidar-nos l'un de l'altre. Haguérem pogut seguir endavant conservant-nos només en un racó de la memòria. Ens haguéssem recordat d'aquell "nosaltres" alguna nit en la que no poguésem dormir. Però ho vam tindre que fer complicat.  ...

Es troba boca-terra, caiguda d'una altura considerable. Només a ella se li havia ocorregut pujar tant a dalt de l'escala. Ho savia, savia que quan més amunt estigués, la caiguda seria més forta, però no li va importar.  Durant la pujada sols mirava cap amunt, sense fer cas a tot allò a qui estava passant pel costat. No va trepitjar a ningú, era massa bona persona com per a traure el seu caràcter. Pujava, s'esforçava, lluitava per anar avançant escalons. Però un dia va relliscar, li fallaven ...

Fa temps que volia escriure sobre tu, simplement perqué mai t'he dedicat unes paraules, tot han sigut somriures i pau al teu costat. Crec, que la major part de la gent que m'ha acompanyat en la vida fins ara, no et coneix, ni tan sols els he parlat de tu. Però te'n vas anar. Vas faltar sense un comiat, sense un somriure. Te'n vas anar i no vaig poder dir-te adéu.    ...

Podria dir-se que aquests dies he començat a respirar, poc a poc, amb alguns moments de gran debilitat pero me n'estic sortint. Avui no vaig a intentar fer un bon article, ni parlar massa correcte. Avui vull ser jo, amb tots els meus grans defectes i alguna que altra virtut. Després de la baralla d'anit, vaig vore que en l'amor s'ha de tindre coratge. S'ha de demostrar que s'estima i aquest fet implica actes, molts més que paraules. Actes que no deixen que la por a la distancia ho trenquen ...

Avuí és un dia marcat al meu calendari personal. Ha arribat alló que feia temps que s'aproximava i no volia acceptar-ho, la mort, el nostre punt i final. Sincerament, aquesta volta sé que és la definitiva. No sé com sentir-me, no sé com expresar-me. Sense paraules, buida. Així em sento.  Han passat dies rere més dies, alguns plens de paraules, altres sense elles. Ha sigut un any ple d'emocions bones i dolentes i avui, no puc dir res més que et trobaré molt a faltar. 

L'obscuritat regnava en aquell diminut espai. Els murs de contenció en que s'havia convertit el seu propi cos l'estaven ofegant. Lluitava per sortir, per trencar-los. Lluitava per trobar la llum que un dia va tindre.    ...

Hi ha tot a dir i a la mateixa hora, res. És la implicació de dos ents separades que volen fusionar-se sense aconseguir-ho. Buscar-se l'un a l'altre, intentant arribar a alló que molts en diuen felicitat. Arribar a la fi d'un camí separat per començar-lo a recorrer amb algú al costat, de forma constant. Avançar sense pors per molt que les circunstàncies no siguen les més apropiades.  És un joc de dos. ...

Ja ni tan sols puc demanar-te res, ni un somriure dedicat a mi. Les llàgrimes que corren amb total llibertat quan el cap toca el coixí alleugen un poc el gran pes que des de fa uns quants mesos tens a dins. I el pitjor de tot és que no pots contar-ho, no pots evitar que et faça mal.    ...

Després d'un llarg temps ausent inclós de mí mateixa, torno i ho faig plena de dubtes i preocupacions. Buscava algún instant on poder seure i estar tranquila, sense pensar. Volia fer que el meu cap descansés de tantes setmanes d'estrés, de nervis i preocupacions que anaven creixent cada cop més. No sé ni explicar-me a mi mateixa el naixement d'aquestes. La raó d'haver aparegut ara i no avans o després.    ...

La veritat és que no sé com començar. Estic enfadada eixa és la raó. Em fa molta ràbia que no m'entenen. Tan difícil és d'entendre que a voltes es necessita estar sol? Es necessita estar sol per compendre's, per aprendre d'un mateix i saber el que es vol. Es necessita un espai temporal que no s'ha de compartir amb ningú més que un mateix.    ...

Realment no sé ni com començar. El temps sempre corre quan menys ens adonem i ja ha arribat l'hora. L'hora de dir adeu a unes quantes persones que per a bé o per a mal, han estat al meu costat. Tres adeus... tres vegades he de despedir-me per bastant de temps, intuixo, que un d'aquests ja serà definitiu i que conclourà allò que no vull. No vull ser conscient de que això suposarà en la meua vida, els canvis que produïran en una rutina que vaig acabar estimant.   ...

Hi ha cops, que em desespero per no saber a quin punt vull arribar, quin és el meu "destí", qui és la persona que vull arribar a ser. Em preocupo en aquelles nits en les que els records només fan que turmentar-me i aconsegueixen que no em pugui controlar i els meus ulls comencin a plorar, imparables, intentant alleugerar el pes que m'oprimeix el pensament.    ...

En aquests mateixos moments, estic més que res, inquieta, nerviosa, fins i tot un poc enfadada. Em costa asumir que les coses no són com eren i només em pasen pel cap moments que van passar. Però també me n'he adonat, que hi han moltes més coses que mai van passar i vull fixar-me en aquestes. Vull fer-me una llista de totes aquelles coses que converteixen els mínims detalls en alguna cosa gran i inoblidable.    ...

Paraules buides que nàixen de la seva boca i moren quan et toquen. No t'ho creus, no t'ho vols creure. Aqueixes paraules demostren tot el que has passat fins ara i inclós així, només feu que creuar-vos. Només espereu que sigui l'altre el que doni el primer pas per parlar, per saber si tot continua com avans encara que tot haja canviat.    ...

De cop i volta torno a ser a l'hivern. El retorn a les meves arrels ha fet que tot torni a canviar. L'alegria de tot el dia d'ahir s'esfumava quan més m'aproximava, igual que els núvols i el vent anaven agafant més força i presència.    ...

Sempre hi ha alguna frase maleïda, que ens molesta només escoltar-la, ja vaja dirigida a nosaltres mateixos o a una altra persona. No fa massa temps que la maleïda frase va repetint-se una vegada cada poc dirigida a mi i sincerament, i perdó per la paraula, em cabreja.    ...

És increible com en unes hores, tot puga canviar dràsticament. Com pases de dormir abraçada al seu cos a dormir abraçada a tu mateixa. Com les llàgrimes eren de riure i ara són de dolor. La pèrdua, el desengany, l'anyorança, sentiments que afloren quan menys t'ho esperes, colpejant-te i fent-te caure. No vols... no vols ser la que sempre perd, però et toca. Fins i tot, hi haurà gent que dirà que m'ho merec, per caure rendida a ell, per esperar que mai s'acabés, per ser capaç de mantindre una r...

Tot es resumeix a això. No m'entens. No saps què és el que passa pelmeu cap quan en teoria deuries saber-ho, deuries ser qui em coneix millor que ningú, qui m'ho diguera tot amb una mirada o un apretó de mans.  No és just.  ...

Escric i esborro les paraules. Últimament no en trobo cap que posada una rere l'altre m'ajude a comprendre el que realment penso. Estic desapareguda d'aquest món, del que en tantes vegades havia aconseguit fer-me viure milers de vides diferents. El trobo a faltar però busco exageradament la forma de trobar un cert equilibri dins del gran caos que representa en aquest moment la meua vida. És difícil i molt complicat. Ho sé. Però també sé que puc aconseguir-ho.    ...

No sé perquè he tardat tant en escriure sobre ell si en realitat no puc llevar-me'l del cap. No puc oblidar els seus ulls, que amaguen tantes coses i a la vegada, em mostren tot un món diferent quan em miren. No puc oblidar els seus llavis suaus, les seues mans definint-me la forma de la cintura i com m'atrau cap a ell. La manera en com em besa, tan suau, de forma tan dolça. D'aqueixa manera que mai ningú abans m'havia besat.    ...

Fins ahir no n'era conscient de tots els perills que podem córrer. De com en uns segons, tot el teu món es paralitza per unes paraules i el pànic apareix com un tsunami, dispost a emportar-te al més fons de les pors. Sentir que el teu cervell s'ha esfumat i intentes recordar les coses sense èxit, buscant tot allò que saps que et farà falta però que ets incapaç de fer-ho de forma mecànica i tranquila, encara que ho estigues fent a una velocitat que retraces en comptes d'avançar.   ...

No hi ha res que puga alegrar-me tant com vore el seu somriure. Com em mira en la seua cara d'espavilat, saber que ell mateix és conscient de que pot fer qualsevol cosa per a picar-me i que jo salte. I el més incomprensible de tot, és que m'encanta.   ...

No soportes aquesta sensació que una volta rere l'altra es repeteix sense que tu facis res per canviar-ho. Has de prendre una decisió i el que és més important, mantindre-la. Vols però no vols. Ho desitges però no vols desitjar-ho. T'ho deus però creus que no ets capaç. Esperances truncades per algú a qui no deuries esperar. Sentiment de tristor quan la realitat cau sobre tu com un gran poal d'aigua freda, que et gela fins al més fons de la teva ànima, intentant purificar-te, limpiar-te. Int...

Fa molts dies que hi penso en aquella persona que em feia ser jo mateixa en tans aspectes diferents. En com tindre-la tan a prop durant tant de temps va fer que els sentiments tornaren a sortir a la superfície, uns sentiments que creia que feia anys que estaven oblidats.   ...

Sempre es sol pensar millor a la nit, quan l'obscuritat cau com un mantell protector per sobre tots. Ens aïlla deixant-nos sols amb el nostre millor amic i el nostre pitjor enemir: nosaltres mateixos.    ...

Tothom promet milers de coses al llarg de la seva vida. Sorprén la manera en que s'estableix una mena de contracte en el que es signen la creació de sentiment que poseeixen un poder incalculablement gran.   ...

Mai podré oblidar la sensació d'aquell dia. Tampoc tenia res diferent als altres, però hi havia alguna cosa que em feia por. El silènci, l'obscuritat més freda de la acostumada i la boira que semblava que se'ns havia apegat a tots des d'aquell maleït matí.    ...

És difícil no caure en aquella substància inmateria que suposa que forma una il·lusió. Aqueix sentiment que és com un embaràs no desitjat, que no vols que hi estiga, que no tinga que arribar al clímax on pots ser colmat de felicitat o pots ser espentat a la gran caiguda de la teua pròpia muntanya.    ...

Després d'algún temps sense tindre moments de tranquil·litat i reflexió, altra volta torno al meu punt d'inici. És quedar-se buida de tot el que durant setmanes i nits t'han estat transtornant sense que trobes una possible solució que s'adapte al que realment sents, simplement perquè no saps en quin moment decidir. No estic acostumada a l'estrés, a la pèrdua del control que sempre tinc en la meua vida i ara tot el control ha desaparegut com el fum que deixa escapar de la seua boca quan fuma...

Reflexions que et poden perdre dins de tu mateix, que et fan arribar a conclusions inesperades que et deixen bocabadada per la brutalitat del que pot suposar el colp de la veritat.   ...

I de sobte tot es torna estrany. Els petons, les caricies, fins i tot, la forma en què us mireu. Es torna diferent i no saps perquè. Et perds, corres, intentes fugir però no trobes refugi enlloc.   ...