Podria dir-se que aquests dies he començat a respirar, poc a poc, amb alguns moments de gran debilitat pero me n'estic sortint. Avui no vaig a intentar fer un bon article, ni parlar massa correcte. Avui vull ser jo, amb tots els meus grans defectes i alguna que altra virtut.
Després de la baralla d'anit, vaig vore que en l'amor s'ha de tindre coratge. S'ha de demostrar que s'estima i aquest fet implica actes, molts més que paraules. Actes que no deixen que la por a la distancia ho trenquen tot. Vaig descobrir que sóc més forta del que em pensava i que puc estirar el meu límit, fins al punt on puc pensar que ja no hi puc més, però si. Jo puc. Jo puc amb açó, podré amb més.
No m'arrepenteixo del que he sentit, més bé, m'arrepenteixo d'haver traïcionat els meus principis i de no valorar-me com deuria. Sóc capaç d'aconseguir aquelles coses que em proposo, no de forma ràpida, sinó a base de constància i d'esforç.
Aquest curs (encara que fa res he passat la meitat), no m'han eixit les coses com jo volia. Feia, treballava, m'esforçava, però no ha sigut prou. Sóc jo la que tinc que exigir-me un sacrifici, ningú més. Sóc jo la que vol ser alguna cosa important el dia de demà. I això fa que tinga que treballar. Vull estar orgullosa d'aconseguir les coses per mi mateixa.
Un dels defectes més arraigats que tinc és que no m'agrada demanar ajuda per aquelles coses que són importants per a mi. No m'agrada demanar ajuda en els estudis si no és als professors. No m'agrada demanar ajuda a algú altre si per dins estic trencada, tinc que menjar-m'ho jo. Tinc que forjar-me pel dolor i el sacrifici.
Mai haguera sigut capaç de pensar que una relació que a penes va arribar als dos mesos em fera creixer tant com a persona. Van ser dos mesos, pero darrere hi han hagut moltes més coses. I potser, és per això que no he volgut donar-me per vençuda. Però ja és hora.
És hora d'assumir que aquesta volta (com moltes avans i moltes que em queden) he perdut. He perdut l'oportunitat de tornar a besar la seua boca i d'estar-me tranquil·la mirant-lo als ulls. Ja no tindré les seues mans recorrent-me el cos, apropant-me a ell, abraçant-me. S'ha acabat. Posà un punt final.
Anit vaig assumir, que mai vaig tindre l'oportunitat de guanyar. Per moltes llàgrimes que vaig deixar caure, per molt que jo sentís... Anit vaig assumir que tota historia té un final.