Et sorprens quan de sobte algú diu alguna cosa insignificant, un comentari estúpid i boig, dit en veu fluixa i en un petit somriure que se'n burla de la teua cara de póker. Un comentari que et fa preguntar-te què és el que estàs fent malament. Un comentari que et fa qüestionar-te si els teus amics són els teus amics, si el que tu sents significa alguna cosa per a algú.
Et poses la màscara que feia temps que no treies a la llum i et tornes a sentir petita. Molt molt petita.
Mentires, frases incompletes, coses que no queden clares.
Coneixes a algú nou però no saps què fer. Tens les 912 pessigolles al cap, vols oblidar-ho. Significa molt més per a tu del que vols acceptar. Per què? Per què seguir intentant alguna cosa inexistent?
I tens por. Tens por de que tot comence bé, de que gràcies a aquesta nova persona aconseguixques oblidar-te de les inconclusions. Tens por d'adonar-te que t'agrada que ja siga la nit per a parlar, per a poder fer-lo riure i que ell també ho faça en tu.
És difícil pendre decisions. Dir definitivament un adeu a algú que literalment t'està tornant boig. Et dius: Deus de deixar-ho córrer. Deus oblidar-ho.
D'altra banda, et donen consells semblants, un poc més ampliats. I quan intentes fer-los cas. Te'n vas cap al fons.
Un comentari dit en veu fluixa i en un petit somriure que se'n burla de la teua cara de póker.
