T'ho vaig prometre. M'ho vaig prometre, que la próxima entrada que escrigués, estaria dedicada a tu... i ja porto prou més d'un any de silènci. Se te'n van endur... te'n vas anar i no vaig poder dir-te adeu. Inclós tant de temps després, segueixo sense creure'm que no tornaré a escoltar el teu riure que em posava tan nerviosa. Et trobo a faltar... i el pitjor de tot, és que trobo a faltar desahogar-me en tu. Sí, sóc molt egoista. Ho sé.
Han passat tantes i tantes coses desde que vas marxar... segurament sabries qué dir-me ara mateix. I com sempre, quan més perduda estic, et busco... i és inútil, perquè ja no hi ets.
Feia mesos que tenia una "estabilitat" envejable, que era feliç a la meua manera. Però també saps, que la vida no sempre et dona coses dolçes durant molt de temps. De colp et fa tornar a la realitat i et pega una gran bofetada que et deixa al·lelat. Pots superar l'obstacle, pots mig sortir guanyador i quan hi tornes a confiar-te...
Mai em perdonaré haver-te deixat marxar, Solet.
Havia pensat molt en com fer-te aquesta entrada, en com dir-te tot el que et trobo a faltar i com m'agradaria tornar arrere per donar-te un bes i una forta abraçada i dir-te: No te'n vagis.
Però avui no em surten coses boniques, avui només em surt tristor.
Avui, més que mai, necessito la teua llum