Després d'un llarg temps ausent inclós de mí mateixa, torno i ho faig plena de dubtes i preocupacions. Buscava algún instant on poder seure i estar tranquila, sense pensar. Volia fer que el meu cap descansés de tantes setmanes d'estrés, de nervis i preocupacions que anaven creixent cada cop més. No sé ni explicar-me a mi mateixa el naixement d'aquestes. La raó d'haver aparegut ara i no avans o després.
Em sobren ganes d'avançar, d'aprendre mil coses noves, de créixer sense cap límit. Em sobren també totes les preocupacions que han aparegut de sobte, sense haver-les cridat. Començo a adonar-me de quant he canviat respecte a l'inici d'aquest any. Tot el que he viscut fins ara que m'ha fet crèixer. Totes les llàgrimes que he deixat córrer per la meua cara han fet que vulga aprofitar el temps, però de forma diferent. No vull que em facin mal, no vull que una nit qualsevol em bese algú que mai més tornaré a vore. Ja no li trobo el sentit a això.
Necessito alguna cosa més, alguna cosa que s'adapte als meus canvis. No vull desaprofitar l'esforç d'aquells que estan al meu costat per fer-me somriure, ni aquells que treballen amb esforç per donar-me un futur. Necessito creixer exponencialment com a persona, com a futura dissenyadora. Necessito exigir-me per poder arribar a ser el dia de demà aquella persona que vull ser.
Aquests canvis poden tardar dies, potser inclós tarden mesos. Però també poden produïr-se en segons, en mil·lèsimes de segons. En segons en que t'adones que alló que has estat estimant durant mesos s'està morint. Segons on descobrixes un missatge ocult. Segons que tardes en llegir una simple frase que et destroça. Canvis que es produeixen en la mateixa rapidesa en que una llàgrima s'assoma tímida pels ulls. Segons que duren un petó i una mirada d'adeu. Segons on la frase: et trobo a faltar. Se't clava fins al més fons de la teva ànima sabent que no seré l'elecció. Sabent que tot és qüestió de temps que s'acabe morint, sense que puga fer res, perquè no dec de fer res.
En part agraeixo no tindre temps ni per a llegir una estona, això fa que únicament puga destroçar-me mentalment quan me'n vaig a dormir. Pensant en que altra volta estic perdent el control de la meua vida, de la sensació d'estar clavada en un punt que no puc ni avançar ni retrocedir. Un punt on em fa sentir impotent per molt que intente fer-ho tot i em martiritza. Em frustra.
