Es troba boca-terra, caiguda d'una altura considerable. Només a ella se li havia ocorregut pujar tant a dalt de l'escala. Ho savia, savia que quan més amunt estigués, la caiguda seria més forta, però no li va importar.
Durant la pujada sols mirava cap amunt, sense fer cas a tot allò a qui estava passant pel costat. No va trepitjar a ningú, era massa bona persona com per a traure el seu caràcter. Pujava, s'esforçava, lluitava per anar avançant escalons. Però un dia va relliscar, li fallaven les forces, però no volia abandonar-ho.
Va aturar-se una estona, agafant aire, recuperant aquelles poques forces que desde ben petita tenia i va conscienciar-se de que la vida no era per a febles. Potser ella no era la més forta, de fet, no ho era en absolut. Tan sols tenia una màscara que li servia per amagar-se darrere. S'amagava ella i totes les seues pors. Plorinyava, se li escapaven uns gemecs llastimers, però la màscara era increiblement bona i no deixava que ningú més poguera adonar-se.
Va tornar a intentar-ho, li van passar molts pel costat i fins i tot alguns li van trepitjar la punta dels dits. Va soportar el pes dels que se li van repenjar a la seua esquena. I ella seguia endavant, no volia deixar-se vencer.
Després de molt d'esforç, va començar a vore el lloc on volia estar. S'aproximava a la seua meta, allò pel que havia estat lluitant.
I de cop, la realitat li va caure al damunt emportant-se les seues esperances, la seua il·lusió. Es va emportar les seues ganes de seguir lluitant amb passió.
Es troba boca-terra, no vol seguir lluitant. Està cansada, ja no li queden més forces....
