Hi ha cops, que em desespero per no saber a quin punt vull arribar, quin és el meu "destí", qui és la persona que vull arribar a ser. Em preocupo en aquelles nits en les que els records només fan que turmentar-me i aconsegueixen que no em pugui controlar i els meus ulls comencin a plorar, imparables, intentant alleugerar el pes que m'oprimeix el pensament.
Han passat massa coses ja des de que he tornat al meu estimat poble. Moltes voltes m'he decepcionat, de mi mateixa, de persones del meu voltant encara que no estiguen a prop. Han passat coses dolentes però també bones. Recordar-me que tinc persones al costat que em diràn les coses clares, encara que puguin fer mal però que són necessàries. Persones que estaràn al meu costat quan estiga trista i quan estiga amb un somriure tatuat en la cara. És una de les millors. Adonar-se que no estàs sol.
He descobert nous racons, conegut noves persones que sense saber-ho han fet per mi allò que mai s'imaginarien. Sense saber-ho, m'han fet apropar-me més a nous mons, a noves idees, han fet que estiga un poc més a prop de descubrir i forjar-me una idea clara de certes situacions. D'afrontar de cara les pors, de prendre decissions i deixar d'escoltar aquells consells que estan enverinats. Han fet que jo mateixa m'adoni del que he pogut créixer durant dos mesos, de que ja no puc estar aïllada al meu món, de que he de saber el que passa al meu voltant, de saber respondre a les situacions amb enteresa i fortalesa, sense deixar que unes poques paraules m'afonin i em facin tancar-me en mi mateixa.
Algunes relacions no són bones i totes dues parts ho sabem però... hi ha alguna cosa que ens impedeix separar-nos. Aquesta cosa, és la que ara, més que mai, vull descobrir.