Mai podré oblidar la sensació d'aquell dia. Tampoc tenia res diferent als altres, però hi havia alguna cosa que em feia por. El silènci, l'obscuritat més freda de la acostumada i la boira que semblava que se'ns havia apegat a tots des d'aquell maleït matí.
Tenia por per primera volta del seu contacte. No li havia fet res, ella a mi tampoc, però sabia que no estava bé. Passaria alguna cosa molt dolenta i no podia llevar-me la sensació agobiant que m'oprimia els pulmons. Què significava tot allò, una premonició? Mai he cregut en això però... per què no desapareixien tots aquests mals pensaments?
De sobte els curts colps a la porta: Ella.
Estic massa ansiòs per a esperar-me a fer-la rabiar un poc abans d'obrir la porta que ens separa. Tot podria anar bé com sempre o podria convertir-se en un malson. Vull asaborir-la d'una vegada però ... segueix turmentant-me la por. Què cony em passa?
- Hola
No obtinc resposta verbal, ella s'ha tirat a sobre meu i ha començat a besar-me. Passa alguna cosa i no ho entenc, ella insisteix un poc més perquè no li estic tornant el bes i a poc a poc, aconsegueix que tot s'esfume.
* * * * * * *
No era una premonició, tot ha estat com sempre. Preciosa, com una nena petita que vol demostrar que ja és gran, juganera com sempre. Prompte sortirà al carrer i podré escoltar com s'allunya una volta més amb els seus tacons.
Ja hi és a fora. I si, se sent el ressò de les seves sabates quan toquen el terra, contenedores dels magnífics peus que poseeix... i segueix el ressò... m'encanta.