De cop i volta torno a ser a l'hivern. El retorn a les meves arrels ha fet que tot torni a canviar. L'alegria de tot el dia d'ahir s'esfumava quan més m'aproximava, igual que els núvols i el vent anaven agafant més força i presència.
No sé què m'esperava de l'encontre. Bé, menteixo. Volia que ell se'm tornara a acostar, que em besara i que em donés per última volta el gust de sentir les seves mans recorrent el meu cos però la distància mínima a la que vam estar va ser d'un metre. Després de tot i ni una abraçada, ni un petó a la galta. Ningún contacte físic.
No li vaig retraure res. No podia, em sentia incapaç, a més, no se m'ocorria res per preguntar-li. El tenia al davant, somrient, mirant-me com sempre i jo vaig tornar-me a fer petita, a desitjar estar asseguda a sobre d'ell, a sentir-me poderosa i tornar-lo a dominar a la nostra manera. Sé que si m'haguera acostat més a ell, possiblement ho haguera aconseguit però, a quin preu?
Sóc la reserva, aquell segon plat que ningú vol de principal. Aquella que deu d'estar quan tot falle. Sóc aquella que sempre ha d'esperar i la que s'ha de fer la forta per poder ajudar als altres. Per poder demostrar que pot amb quelcom cosa que puguin tirar-li a sobre. I per a qué val tot això si a la que realment m'ho tinc que demostrar és a mi mateixa?
No sé per a que serveix estar sempre a l'ombra, sense destacar, fent el meu camí, poc a poc i intentant surar. Per a qué serveix esperar que algún dia puguin ser capaços de saber el que realment puc necessitar. De conéixer les parts bones, els meus somnis i també els meus dimonis i defectes. D'estimar-me tal i com sóc, en tot el conjunt. Un mes, dos, no serveix per a conèixer a una persona.
Van recordar-me els sacrificis de tot aquest temps. Aquelles coses importants per a mi que vaig tindre que posar en segon lloc. Aquells dies que haguera pogut aprofitar d'una altra manera, que haguera pogut arreglar. Però no. El temps s'escola entre les mans. Altra vegada, com la sorra de la platja a la que no tinc ganes de tornar. Tot pareix llunyà i no fa ni un mes que ha passat tot.
Torno a estar perduda. El millor que podria fer ara seria oblidar-ho. Apartar-lo de la meva vida. Com si mai haguera passat res, com si mai ens haguéssim conegut però... hi ha una part que m'ho impedeix.
Una relació virtual, una relació fictícia. Plena de paraules buides d'una part i plenes d'una altra. Seguir com abans... no sé si estic disposta.
Només espero, que el temps siga qui em diga com continuar.
