El dia que Espanya va descobrir meravellada que la seva princesa sabia llegir, el Barça va disputar el primer partit de la competició que porta el nom del seu pare, de la qual espero que ens expulsin aviat per no admetre-hi la participació d'equips estrangers. Va ser el típic partit de mal jugar, amb un rival agressiu i hiperventilat contra una alineació plena de suplents i joves entusiastes però sense cap cohesió de grup. Com sempre en aquests casos, poca cosa a comentar. En l'aspecte positiu...

En un dissabte plujós i trist com el primer aniversari de la proclamació de la independència, assistim a la projecció d'una pel·lícula audaç, arriscada, enlluernadora. El cinema de Carlos Vermut és així: camina en la fina línia entre allò sublim i allò irrisori, però la torrada no cau mai del costat de la mantega perquè és capaç, des del compromís incondicional dels actors, d'aconseguir que entris en el seu joc, alhora tan irreal i tan revelador de les nostres pulsions quotidianes. Amb “Quién ...

Passades ja 48 hores, i a menys de 48 del següent gran repte, l'actuació del Barça contra l'Inter es manté en el record i mereix ser digna d'estudi. Que un equip que fins ara aquest any s'havia mostrat més aviat apagat i desorientat aconsegueixi jugar, sense la seva màxima estrella, de la manera que va fer-ho dimecres és per rumiar-hi. Hi ha qui considera que precisament l'absència de Messi va obligar l'equip a endollar-se més que mai, i hi ha qui creu que el principal factor era la competició...

Deixo per demà (avui ja, vista l'hora) l'anàlisi del partidàs que va jugar el Barça ahir. Perquè avui s'ha confirmat la ignomínia dels encausaments als presos polítics i no em surt de dins escriure sobre coses normals, perquè res ho serà fins que tots els represaliats puguin tornar a viure en pau a casa seva. Per tant, parlaré d'unes declaracions lamentables de García-Margallo a Catalunya Ràdio. Diu l'exministre que ell creu que sí que hi ha delicte de rebel·lió, i ho argumenta així: segons ...

És curiós que el meu rebuig instintiu a la majoria de xarxes socials (aquest modest blog s'assembla més a un gènere epistolar decimonònic que a res més) em porti, en canvi, a la fascinació per les pel·lícules que giren al voltant d'aquesta temàtica (potser hi busco un reforçament del pensament crític que en tinc?). Però el cas és que, després del díptic que a Sitges van significar “Cam” i “Assassination nation”, aquest dissabte vam completar una mena de trilogia sobre aquesta matèria amb la ma...

Després de l'hora del pati de la setmana passada, la nostra segona visita a la 51a edició del Festival de Sitges va ser molt més professional: de 12.15h a 00.30h, quatre pel·lícules en un espai de dotze hores. Crec que mai m'he sentit tan bé per la meva programació: perfectament sincronitzades per moure's amb temps entre sala i sala i amb temps per poder dinar i sopar. I, a més, totes quatre van resultar ser cintes més que notables. Les quatre pel·lícules vistes aquest divendres a Sitges dem...

El festival de cinema de Sitges és una bogeria absoluta. Ja des del moment de la venda d'entrades: tot just començar, i conseqüència de la prioritat que tenen els propietaris d'abonaments, vam constatar que la sessió de “Mandy” a la qual assistiria Nicolas Cage estava esgotada. Aleshores vam intentar activar el pla B: una sessió de “Clímax”, l'última bogeria cinematogràfica de Gaspar Noé, al mític cinema Retiro també sonava espectacularment bé. El resultat, el mateix: entrades esgotades. Doble...

A veure com ho explico sense semblar avantatgista o resultadista. Però el cas és que, just quan ja m'havia rendit i començava a renegar definitivament de Valverde com un entrenador que no m'agrada ni m'il·lusiona, avui m'hi he mig reconciliat. I ha estat ja des de l'alineació. Perquè esperava que avancés la posició de Coutinho i posés un migcampista més en detriment de Dembélé, per dues raons: perquè a Anglaterra els rivals sempre pressionen fort i perquè l'equip s'havia mostrat massa feble de...

Avui és el meu aniversari, i com l'any passat em toca viure'l amb el regust agredolç dels fets transcorreguts la vigília. Aquesta vegada i malgrat tot, molt més dolç que amarg. La lectura dels millors articulistes de Vilaweb (diari independentista però de marcat sentit autocrític quan convé) m'ajuda a posar ordre en els meus sentiments contradictoris. Així que ho intento. ...

Assistim a la tercera ensopegada del Barça en sis dies. Aquesta vegada en directe: som, després de molt de temps, al Camp Nou. Tenim les entrades comprades des de fa temps i tenim ganes de passar-nos-ho bé, però el nostre cap i el nostre cor són al centre de Barcelona, amb les manifestacions antifeixistes contra l'ofensa que vinguin aquí a homenatjar els bàrbars que ens van apallissar ara fa un any. Tant sobre el Barça com sobre el que ha passat avui a la capital del nostre país, prefereixo ...

...

Arribes a casa després d'un dia llarguíssim i esgotador a la feina. Tens el cap ple de preocupacions, i tens el temps just de traslladar-les a l'agenda de l'endemà. Et coneixes, i saps que preferiries resoldre-les ara, perquè inevitablement les arrossegaràs fins que demà trobis un moment de tranquil·litat per poder-les gestionar. Però hi ha prioritats: avui juga el Barça, i et mereixes dues hores de treva per gaudir del teu equip. Arribes a casa, i l'única cosa que vols és que el teu equip t...

Un senador català socialista (per anomenar-lo d'alguna manera), el mateix que va deixar anar fa uns dies en un ple que la independència no era un tema del qual es pogués parlar (ho heu sentit, eixampladors de la base?; encara que fóssim un 90% no se'n podria parlar), va arribar a una conclusió molt sàvia i meditada: es veu que els independentistes hem abandonat la raó per lliurar-nos als sentiments. Jo, en canvi, des de la meva profunda ignorància de persona manipulada per l'escola i TV3, ho v...

S'acosta el moment. El festival de Sitges és a tocar, i per això vam escalfar motors amb una pel·lícula acabada d'estrenar, però que ja fa un any que va obtenir el premi del públic al certamen de cinema fantàstic. I vet aquí una d'aquelles pel·lícules que, segur, es deuen gaudir molt més a Sitges que en companyia de les mirades atònites d'una sala gairebé buida d'un centre comercial. “Matar a Dios” ho té tot per seduir el cor dels que estimem el festival: humor negre freak, personatges loosers...

Llums i ombres en el debut del Barça a la Champions. Certament el resultat sembla incontestable, però és ben enganyós en el global d'allò que es va veure. No pas perquè el Barça no fos en tot moment superior al PSV, sinó perquè hi va haver fases perilloses en què l'equip va caminar pel filferro de l'equilibrisme. Perquè tot és qüestió d'equilibri. El 4-3-3 que proposa l'actual onze de gala no és el de control de tota la vida. El perfil dels futbolistes ha canviat, i hi ha especialment un hom...

Poca cosa puc dir, del partit de dissabte, tenint en compte que per un compromís ineludible no en vaig poder veure la segona part, i que a la primera el Barça no s'hi va presentar. No és que el joc fos horrible (el primer toc s'imposava i la circulació de pilota era prou ràpida), sinó senzillament pla. La Real no basculava, de manera que tapava la banda que l'equip basc considerava més perillosa de l'atac del Barça, i deixava que fos Semedo qui sempre avancés sol amb la pilota. No li preocupav...

Cap de setmana relaxant, aquest que hem deixat enrere, i que vam culminar amb una doble sessió de bon cinema a la sala Truffaut de Girona. I ja és ben curiós com la casualitat (o potser un gran sentit de la programació, tot i que sembla més producte dels atzars de la distribució) pot possibilitar un programa doble d'allò més coherent. En efecte, tant “La gaviota” com “Les distàncies” ens parlen de coses molt semblants i deixen el mateix pòsit de malenconia i d'una agradable tristesa (si tal co...

Christopher Nolan és el cineasta del temps. Per això a la seva obra mestra “Dunkerke” ens planteja tres plans temporals: terra (una setmana), mar (un dia) i aire (una hora). El resultat és la dilatació del temps com un xiclet i l'encreuament de realitats temporals. Una cosa així fa Lize Spit, la joveníssima escriptora belga (darrerament tot el que ve de Bèlgica és molt bo), en el seu colpidor debut “El desgel”: un dia nadalenc de 2015, l'estiu del 2002, els primers catorze anys de la protagoni...

Crec que ja ho he comentat més d'una vegada: a una pel·lícula, per considerar-la una obra d'art, cal demanar-li quelcom més que compromís social. Si no hi ha un virtuosisme en la posada en escena, en el llenguatge... en el que sigui, pot ser molt eficaç com a producte de denúncia, però res més. Doncs bé: on hem de situar “El viaje de Nisha”? La trama, amb molts components autobiogràfics, narra la història d'una adolescent nascuda a Noruega de pares pakistanesos i els seus esforços per mantenir...

Es diu a “4 3 2 1”, l'última novel·la de Paul Auster, que sovint quan al teu interior hi ha obscuritat és quan el món exterior et sembla més lluminós, i que per això el millor és refugiar-se en la foscor d'una sala de cinema. Doncs bé, com que jo ahir tenia un d'aquests dies foscos, vaig seguir el consell i vaig anar a veure una reposició de “The Florida project”. La pel·lícula és excel·lent, tot i que no precisament la ideal per alegrar-te el dia. I, curiosament, juga amb el mateix contrast...

Ja fa uns quants anys, quan vaig escriure un article a propòsit de la pel·lícula “Hannah Arendt”, vaig fer referència a l'impacte que m'havia causat la lectura de “Les benignes”, de Jonathan Littell. Tant Littell com Arendt exposaven el següent: en l'aplicació del mal hi ha un alt grau d'inconsciència, de falta d'empatia, més que no pas d'odi. El començament d'aquesta explosiva novel·la que és “Daha!”, del turc Hakan Günday, sembla partir d'aquesta base, quan ens presenta un nen de nou anys ap...

En els últims anys de la seva vida, l'escriptora escalenca Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert) va saber detectar que s'acostava la globalització i, amb ella, el risc de l'empobriment de la llengua amb la pèrdua de localismes. I també sabia que, en una situació de bilingüisme que en realitat és sempre diglòssia, la llengua dominant va absorbint la pròpia a còpia d'enganxar-li les estructures sintàctiques que li són alienes, de manera que n'acabi esdevenint un dialecte bord. Víctor Cata...

Durant aquests dies de descans de blog hem gaudit molt. Sobretot d'un deliciós viatge per Finlàndia, amb menció especial a la fascinant Lapònia. Però també de la nostra festa major, aquest any amb un cartell de concerts molt interessant. Tot plegat ha fet que de moment no hagi vist cap partit oficial del Barça, però sembla que de moment la cosa pinta bé. També he llegit l'excel·lent novel·la “Daha!” (el contrast entre el món brutal que s'hi expressa i l'entorn idíl·lic en què em trobava va ser...

Podríem llegir “Cançó de la plana” (una altra gran troballa de l'editorial Periscopi) com un joc de miralls. Entre l'abandonat Guthrie i la rebutjada Victoria. Entre els fills de Guthrie, que comencen a viure, i els vells (entranyables i divertidíssims) McPheron, que comencen a aprendre'n. Entre l'apàtica Ella i la resolutiva Maggie Jones. Fins i tot entre el naixement i la mort. La joventut i la vellesa. Però segurament ni cal. El millor és deixar-se portar per aquesta història (aparentment...

Hi ha una cosa dins el genial relat de Julio Cortázar "Continuidad de los parques" que em fascina. Tothom, i jo el primer, recorda el gir final, però també m'encanta com descriu el procés d'agafar una novel·la que portes a mitges i tornar a entrar dins el seu univers. Doncs bé, el primer repte que ofereix aquesta monumental "4 3 2 1", de Paul Auster, és aquest: com que parla de quatre vides possibles d'un mateix personatge, a mi se m'ha fet inevitable barrejar-les dins el meu cap, de manera qu...

Sí, ja ho sé, que la saga de “La purga” ja va per la quarta entrega, que ara mateix fan als cinemes i que és una preqüela de les anteriors. Però s'ha de començar pel començament (pel que fa a l'ordre de llançament de les pel·lícules, vull dir), i tot just ara he tingut l'oportunitat de veure la primera. I ja puc dir que, a falta de saber què pot donar de si l'extensió de la franquícia, la idea original és un encert. Perquè permet oxigenar el gènere de terror i transformar-lo en metàfora políti...

I tant que sí. Per exemple, a l'època en què el doctor King organitzava les marxes per la llibertat, també sortien els del KKK.

‘Bonaparte i els seus seguidors sempre volen demostrar que la raó de les seves derrotes té a veure només amb la sort. Volen fer creure als seus seguidors que ells tenen una saviesa infinita i una energia extraordinària que els permet avançar amb gran confiança fins a la victòria, però resulta que quan aquesta victòria és a tocar, apareix sempre algun accident, o la mala sort, que ho destrossa tot. Ni ell ni els seus sequaços no poden ni volen admetre mai que els errors monumentals, la feina ma...

Per distreure'm en plena canícula, recupero “La vida de Brian”. Ironies del destí, després m'assabento que mentre l'estava veient, al Parlament els nostres polítics recreaven tristament el famós gag de les diferents faccions en lluita per l'alliberament de Judea del jou dels romans. No entraré en el joc de retrets i constataré només dues coses: ...

Un policia agredeix un fotoperiodista i encara es fa la víctima. Els carcellers es manifesten cridant “llibertat”. ...

En condicions normals, per molta calor que fes, dissabte hauríem assistit a la manifestació per la llibertat dels presos polítics. I ho farem les vegades que faci falta, de la mateixa manera que en la propera Diada desbordarem la Diagonal per donar l'empenta definitiva a la República Catalana. Però aquest no era un cap de setmana qualsevol: era el de la Fira del Circ de la Bisbal, la nostra estimada vila, i vam sentir (esperem que les famílies dels presos i exiliats ens ho disculpin) que era m...

Tremolo en escriure-ho perquè no l'encerto mai. Però el cos m'ho demana: renego de tots els articles que he escrit enfadat, amoïnat i amb dubtes. També dels que parlaven de no sé quines municipals. Des d'ahir ho sé, tot i que al principi no vaig saber interpretar bé les notícies que arribaven: si tothom fa el que ha de fer aquesta tardor, celebrarem l'any nou com a República independent.

Encara llepant-me les ferides per la derrota de la meva selecció en les semifinals del mundial, em poso per distreure'm un dels darrers èxits del cinema espanyol recent: “Tarde para la ira”, dirigida per l'actor Raúl Arévalo. El debut d'Arévalo en la direcció ens ofereix un thriller aspre (una mena de western amarat de costumisme cañí), amb una narrativa inicialment fragmentada que abans de mig film unirà les peces del trencaclosques per donar pas a la tragèdia. Una història de com la venjança...

Va ser, fins ara, el millor partit del mundial. Fins i tot per sobre de l'inesperat recital de gols que ens van oferir la garrepa França i l'agònica Argentina en els vuitens de final. El Brasil i Bèlgica van dignificar el futbol, van donar tot el que tenien i no es van deixar res a la rereguarda. Un espectacle, i a sobre van guanyar els meus. Vaig haver d'esperar a la matinada per veure el partit, ja que a la mateixa hora que es jugava havíem organitzat un sopar amb concert per obtenir diners ...

Ahir, a la sala d'espera del metge, una família parla de futbol. Es refereixen a la selecció espanyola com “nosaltres”. Després, però, també parlen de com els agradaria una selecció catalana, i en un altre moment fan broma sobre el bloc del 155. Simplement no han fet la desconnexió mental completa, i el “nosaltres” és un pronom emprat per inèrcia. També ahir, sopem en un bar tot mirant l'apassionant Bèlgica-Japó. Ens entusiasmem amb la remuntada final de la selecció belga, descobrim que no s...