Durant aquests dies de descans de blog hem gaudit molt. Sobretot d'un deliciós viatge per Finlàndia, amb menció especial a la fascinant Lapònia. Però també de la nostra festa major, aquest any amb un cartell de concerts molt interessant. Tot plegat ha fet que de moment no hagi vist cap partit oficial del Barça, però sembla que de moment la cosa pinta bé. També he llegit l'excel·lent novel·la “Daha!” (el contrast entre el món brutal que s'hi expressa i l'entorn idíl·lic en què em trobava va ser un xic pertorbador), a la qual prefereixo dedicar un article sencer en un altre moment. I encara vam tenir temps per fer una marató de pel·lícules a casa d'un amic: de l'”Asesinato en el Orient Express” de Kenneth Branagh no en puc dir gaire res perquè m'hi vaig adormir (coses de l'hora de la migdiada), però vaig gaudir molt de les celebradíssimes a Sitges “Swiss army man” (una faula delicada sobre el sentit de la vida disfressada d'excentricitat grollera) i en especial “Colossal”, el film que permet dir que per fi el sempre interessant Nacho Vigalondo ha sabut convertir una de les seves idees originalíssimes en un film compacte i sòlid, cosa que no passava des de “Los cronocrímenes”.
I ahir, finalment, després de molt de temps, vam tornar a anar al cinema. L'aposta, “Blackwood”, d'aquest Rodrigo Cortés que sembla voler continuar donant-ne una de freda i una de calenta, en aquest cas dins d'un mateix film. “Blackwood” arrenca bé, amb una ambientació gòtica al servei d'una història intemporal i també moderna amb l'eterna conflictivitat adolescent en primer pla, per derivar en una interessant reflexió sobre l'art com a sacrifici. Hi veig ecos de “Déjame salir” i, sobretot, és clar, de “Rebeca”, i el terror no té pressa per entrar en escena al servei d'una cocció adequada de la història. Malauradament, però, un cop es descobreix (massa aviat) tot el pastís la pel·lícula perd força a un ritme vertiginós i s'embolica en tots els tòpics del cinema de terror i en un sentimentalisme estèril. Continuem esperant el retorn del geni de “Buried”, tot i que és un pas endavant respecte a la decebedora “Luces rojas”. Però el mal és el de sempre: com més mitjans, menys imaginació.