Ja fa uns quants anys, quan vaig escriure un article a propòsit de la pel·lícula “Hannah Arendt”, vaig fer referència a l'impacte que m'havia causat la lectura de “Les benignes”, de Jonathan Littell. Tant Littell com Arendt exposaven el següent: en l'aplicació del mal hi ha un alt grau d'inconsciència, de falta d'empatia, més que no pas d'odi. El començament d'aquesta explosiva novel·la que és “Daha!”, del turc Hakan Günday, sembla partir d'aquesta base, quan ens presenta un nen de nou anys aplicant de manera mecànica les pràctiques més inhumanes amb els immigrants il·legals amb els quals trafica. Així mateix, l'autor tampoc ens ho posa fàcil per sentir empatia cap al protagonista, ja que en els seus moments de màxima lucidesa el que fa és experimentar cruelment amb els immigrants per crear una mena de democràcia que deriva en ultradictadura i, d'altra banda, arribar a la conclusió que el linxament és la base de la societat perquè res cohesiona tant un col·lectiu com la idea de l'enemic comú (qüestió que també explorava el M. Night Shyamalan d'”El bosque”). Tot plegat, no cal dir-ho, és producte d'una visió molt pessimista però alhora molt clarivident de l'ésser humà.
El que passa és que tant el protagonista com el seu pare no són estúpids. No són éssers alienats, sinó molt intel·ligents. Per això es produeix la paradoxa que, mentre que els immigrants són capaços de fugir malgrat totes les penúries, ells són incapaços de fugir d'ells mateixos (com molt bé assenyala Francesc Serés al pròleg de la magnífica edició de Periscopi). En aquest sentit, un dels punts d'inflexió de la novel·la (el principal) es produeix de manera metafòrica: el pes literal dels cadàvers que empresonen el protagonista és símbol dels cadàvers que arrossega la seva consciència: no només dels seus morts per negligència, sinó de la seva pròpia infantesa. La reacció al·lèrgica al contacte amb tot ésser humà parteix del fàstic cap a ell mateix. Per això els seus moments de màxima felicitat es produeixen quan és capaç d'abandonar el seu cos amb la ment, i d'aquí la bellesa també ultrasimbòlica de la seva redempció final, que podria ser la de tota la humanitat si perdés la seva por atàvica de morir que ho espatlla tot en convertir-se en l'única font de sentit existencial.
Diu en un moment donat el narrador protagonista que tot és qüestió no pas de punt de vista, sinó de distància. Per això aquesta ficció implacable pot ser més important per prendre consciència que mil telenotícies.