Llums i ombres en el debut del Barça a la Champions. Certament el resultat sembla incontestable, però és ben enganyós en el global d'allò que es va veure. No pas perquè el Barça no fos en tot moment superior al PSV, sinó perquè hi va haver fases perilloses en què l'equip va caminar pel filferro de l'equilibrisme.
Perquè tot és qüestió d'equilibri. El 4-3-3 que proposa l'actual onze de gala no és el de control de tota la vida. El perfil dels futbolistes ha canviat, i hi ha especialment un home que explica la transformació: Coutinho. El brasiler juga d'interior, però té ànima de davanter. Sovint queda alineat amb els tres davanters, i si l'equip no es parteix més és perquè Busquets i Rakitic treballen com animals i perquè els defenses també pressionen amunt en cas de pèrdua (Umtiti n'és un mestre), però si un rival amb més cara i ulls aconsegueix superar aquesta pressió inicial el mateix nombre de vegades que ahir els holandesos, a la Champions podem passar-ho malament.
Però, més enllà de lamentar l'expulsió d'Umtiti (cal que algun altre central esquerrà comenci a tenir minuts i confiança amb vista a Wembley), no queda clar si potser el millor és felicitar-nos perquè Valverde ha decidit que el seu onze de confiança no sigui el més equilibrat, sinó el que ajunta més talent. Encara que això impliqui endur-se els partits més per contundència que per control.