Sense proposar-m'ho, en pocs dies he vist una eclèctica trilogia sobre la insensibilitat. Primer la magistral "Nightcrawler" m'advertia de la nostra falta d'empatia en el consum d'imatges violentes. Després, una de les poques coses bones d'"El francotirador" era el seu plantejament sobre la insensibilització d'uns soldats aixafats per la rutina demencial de la guerra. I, finalment, em miro aquesta "Equilibrium", descoberta pràcticament per casualitat, sobre una societat distòpica en què les em...

El 2014 acaba futbolísticament com el que futbolísticament ha estat tot l'any: sense suc ni bruc. Victòria còmoda i merescuda, sí, però amb molts minuts d'avorriment que en aquesta hora tan crítica de la tarda provocaven més d'una migdiada involuntària. Sigui com sigui, però, el partit deixa coses bones, i és just reconèixer-les a l'entrenador. Principalment, el joc entre línies i les arribades de Jordi Alba per l'esquerra, principals mostres d'un joc més vertical. A l'estiu, a propòsit del mu...

Per fi, gràcies a les vacances, he complert la promesa autoimposada de tornar a Shakespeare. I ho he fet a partir de les seves dues tragèdies potser més emblemàtiques: "Hamlet" i "Macbeth". Poca cosa més es pot afegir a aquestes obres que no s'hagi dit ja. A mi de "Hamlet" m'agrada especialment el recurs del teatre dins del teatre (poc es va comentar la utilització que en va fer el gran admirador de Shakespeare Baz Luhrmann en la seva espectacular pel·lícula "Moulin Rouge"), i de "Macbeth" l'ú...

Una vegada més, quan falten poques hores perquè acabi l'any, em poso a ordenar les pel·lícules que he vist en sales els últims dotze mesos segons les meves preferències. Tinc la sensació que ha estat una collita millor que la del 2013, amb un podi que fa molt de goig. Hi ha hagut pel·lícules molt profundes, molt innovadores, molt completes. Pel·lícules arrelades al nostre moment, que parlen de nosaltres de mil maneres diferents. Tant és que sigui per mitjà de la ciència-ficció, del realisme, d...

Comencem l'any molt relaxats i ja amb dues bones pel·lícules al sarró, una per dia. El dia 1, que sempre tenim marcat al calendari com a innegociablement casolà, ens porta tot un descobriment, una autèntica joia: "(500) días juntos." Estic obert a tots els gèneres, però confesso que sóc una mica reticent amb les comèdies romàntiques: en general em semblen poc originals, falses, ensucrades i estúpides. Però havia sentit a parlar tan bé d'aquesta pel·lícula que ens hi vam llançar de cap. I l'exp...

Hi ha ara mateix a Catalunya dues persones que mantenen un tens enfrontament, que no hi ha manera que es posin d'acord i que tenen amb l'ai al cor tot el país. Si es diuen Artur i Oriol? Bé, aquests també, però prefereixo no parlar-ne perquè em tenen molt emprenyat. No, parlo dels altres dos: un es diu Leo i l'altre, Luis Enrique. Avui tocaria estar content amb el Barça: eliminatòria resolta, i a pensar en una altra cosa. Però, en canvi, ahir vaig sentir una gran tristesa en veure que, despr...

Hi ha directors que t'aporten puntualment alguna cosa i que decideixes seguir, malgrat que arriba un punt que et fan perdre la paciència perquè entren en una espiral repetitiva, còmoda i rutinària. M'ha passat amb Terry Gilliam, per exemple, i amb alguns altres. I, després de la desastrosa "Biutiful", havia decidit que això mateix m'havia passat amb Alejandro González Iñárritu. A les seves anteriors pel·lícules, el cineasta mexicà sempre caminava per la corda fluixa, fent apologia de la misèri...

Com explicar sense que sembli una bestiesa que un equip que ha guanyat 0-6 ha fet un mal partit? El cas és que això és exactament el que va passar dissabte a Elx. La primera meitat va ser senzillament espantosa. La circulació de l'equip va ser lentíssima, la pressió després de pèrdua no es podia fer pitjor i, per acabar-ho d'adobar, Piqué i Mascherano s'obsedien en passades llargues absurdes que no portaven enlloc. Xavi s'ho hauria de fer mirar, ja que en cap moment va aconseguir que l'equip j...

Cap de setmana molt decebedor des del punt de vista de les petites grans passions. Del Barça, poca cosa en puc dir. Només vaig poder veure la segona part, i vaig veure un equip espès, ansiós i sense rumb. Per desgràcia, doncs, va reaparèixer el Barça d'Anoeta, incapaç de reaccionar a una errada puntual en forma de gol matiner encaixat. És clar que en el fragment de partit que vaig poder veure el mal ja estava fet, en una combinació letal entre els dubtes de Bravo i un (una vegada més) lamentab...

Encara que pugui semblar contradictori vist el resultat, em sembla que el partit de dissabte demana un comentari de desgreuge cap a Luis Enrique. Perquè, si l'últim dia criticava el caos que va organitzar (valgui la paradoxa) contra el PSG, avui els defensors d'aquell plantejament fàcilment em podrien dir que ordre equival a previsibilitat, i que ja es veu què passa quan el Barça torna al dibuix de sempre: que qualsevol rival petit mínimament organitzat defensivament coneix tant el joc del Bar...

Cap de setmana rodó. Molt relaxant i molt satisfactori pel que fa a les petites grans passions. Vam anar tres cops al cinema (demano que ens facin clients honorífics: estem aixecant la indústria nosaltres solets!), a veure tres pel·lícules magnífiques, i el Barça va golejar i va recuperar el lideratge de la lliga. Què més es pot demanar? Dissabte vam veure dues pel·lícules. La primera, "Maps to the stars", l'últim enginy de David Cronenberg. Començaré parlant dels Oscar, malgrat ser un tema ...

L'altre dia escrivia, a propòsit de "Calvary", que aquesta podia interpretar-se com la impossibilitat d'exercir la bondat en una societat corrupta. És una idea que m'obsessiona força darrerament. Intentes educar les noves generacions en la bondat, però penses que en realitat se'n sortiran millor si tenen més malícia, perquè el món és malauradament el que és. Intentes actuar amb aquesta bondat en el dia a dia, però normalment només reps bufetades a canvi. És això el que li passa també al protag...

Setmana Santa de clàssics. "Encadenados", d'Alfred Hitchcock, és una d'aquelles pel·lícules que se suposa que hauria d'haver vist però que no havia vist mai fins ara. M'agrada i em sorprèn. M'agrada perquè entra molt bé, està molt ben narrada (encara que les coses essencials, com l'enamorament, passin ràpidament), els actors són esplèndids i carismàtics, la llum és deliciosa (però... és que és possible fer que la bellíssima Ingrid Bergman no brilli?). En definitiva, que tot està molt ben posat...

Aquest Barça de Luis Enrique m'ha acabat fent pensar en una cosa que tenia enterrada a la memòria, una d'aquelles coses d'utilitat discutible que t'ensenyen en determinats cursets però que fan gràcia. Se'n diu anàlisi DAFO. L'anàlisi DAFO consisteix a identificar, seguint l'acrònim, les Debilitats, les Amenaces, les Fortaleses i les Oportunitats d'un projecte. Al meu entendre, el partit contra el Celta va mostrar els quatre ítems d'aquest Barça. Debilitats: aquest Barça es parteix massa fàcilm...

No puc parlar amb gaire coneixement de causa sobre el partit de dissabte, ja que no el vaig poder veure perquè vam anar al teatre ("Els veïns de dalt", divertidíssim i lúcid debut teatral del cineasta Cesc Gay), però llegint-ne les cròniques i sobretot veient-ne el resum queda clar que va ser un mal partit del Barça, que el València va ser molt superior a la primera part i que només la competitivitat i l'esperit de sacrifici i de supervivència de l'equip van fer possible que aquests tres punts...

Quan vaig tenir la idea d'aquest blog, vaig pensar que em seria difícil escriure sobre cada partit del Barça. Que no sempre tindria alguna cosa a dir. Però el cert és que ha anat passant el temps i sempre se m'ha acudit alguna cosa, perquè el Barça és un univers tan gran que sempre hi cap alguna anàlisi o alguna emoció. Doncs bé, avui sí que és d'aquells dies en què em costa trobar què dir. No pas per falta d'arguments, sinó més aviat perquè tinc la sensació que estic començant a repetir-los...

Dissabte a la tarda. Si tot va bé, a vint-i-quatre hores de ser campions de lliga. Passem l'espera recuperant una d'aquelles pel·lícules de Clint Eastwood que tenen una aroma de clàssic irresistible. La pel·lícula és un prodigi narratiu; amb un control admirable del ritme, dels diàlegs, de l'escena, de les situacions. Eastwood es reserva un paper secundari, com el típic policia rondinaire i més enllà de la llei que l'ha acompanyat en bona part de la seva filmografia. Els seus personatges acost...

No em puc estar de reproduir l'última perla de la senyora Sánchez-Camacho, sentida avui a la ràdio i que feia més o menys així: "Cal que el senyor Mas es desentengui de la seva promesa de convocar eleccions el 27-S. No som al romanticisme, no passa res per no complir la paraula donada. L'important és evitar la possibilitat que els antisistema prenguin el govern a Catalunya com ho han fet a Barcelona." És a dir, que la senyora Sánchez-Camacho en un moment ens deixa anar que: ...

Vet aquí una pel·lícula que ho tenia tot per triomfar, i que en canvi en el seu moment va passar pràcticament desapercebuda. El motiu? Que, malgrat la multitud d'estrelles que poblaven els seus títols de crèdit, es va veure eclipsada per una pel·lícula de temàtica idèntica que va tenir l'encert d'estrenar-se abans i de disposar del talent del malaguanyat Philip Seymour Hoffman: "Capote". L'argument, en tots dos casos, consisteix en un episodi concret de la biografia de l'excel·lent i controver...

Avui estic molt content perquè el jurat del premi Tal Com Sents de l'institut Blanxart de Terrassa ha seleccionat el meu relat "La síndrome de l'obediència" per ser publicat. Moltes gràcies!   ...

Els cinèfils del claustre de professors de l'institut on treballo continuem fent conxorxa i recomanant-nos pel·lícules. Aquesta setmana tocava mirar "Cashback". Així que ahir m'hi poso, la miro, passo una bona estona però em pregunto si n'hi ha per tant. La sensació que tinc és que no. Com que sé que prové d'un curtmetratge original, decideixo mirar-lo. M'agrada molt més. Té més sentit, i la metàfora del temps congelat s'entén molt millor. Escric un correu al company que me l'ha recomanat, i l...

El punt de partida de "Transcendence" és sens dubte interessant, i gira al voltant d'un dels temes potser més explorats darrerament per la ciència-ficció: la intel·ligència artificial. La primera part de la pel·lícula, sense ser res de l'altre món, es deixa mirar, i les comparacions amb "Her" es fan inevitables: què defineix la nostra identitat? Què és allò que ens singularitza? En què consisteix allò que anomenem consciència? Però aviat queda clar que l'aposta de "Transcendence" és una altra,...

Ja està. Finalment he vist la pel·lícula més vista i més comentada de l'any, "Ocho apellidos vascos". Que vagi per endavant que no suporto aquella actitud pedant consistent a menysprear tot allò que agrada al gran públic. Simplement, hi ha coses que m'agraden i coses que no, com a tothom; i no les consideraré ni millors ni pitjors pel fet que agradin a la majoria o a una minoria. Dit això, haig de dir que "Ocho apellidos vascos" ni m'ha entusiasmat ni m'ha decebut, sinó que s'ha limitat a ser ...

Si hi ha una cosa que cal agrair a Nacho Vigalondo és que és un cineasta que arrisca. Li encanta obrir camins poc explorats, o capgirar-los, o donar-los un nou sentit, o buscar noves formes d'expressió. I això fa que cada obra seva sigui rebuda, almenys per mi, com una oportunitat d'una alenada d'aire fresc. És clar que aquesta manera de fer té els seus perills, i en la majoria de curtmetratges i llargmetratges que ha fet fa equilibris entre allò brillant i allò ridícul, i no sempre guanya el ...

Fa un parell d'anys vaig anar a veure una pel·lícula anomenada "Els nens salvatges". No estava malament, i tenia coses interessants, però hi havia una qüestió que em va saber una mica de greu: pràcticament tots els personatges adults (potser excepte l'interpretat per Aina Clotet) eren una mena d'ogres incapaços de comprendre els adolescents. D'acord, és cert, sovint no sabem entendre'ls i potser els tractem injustament, però la pel·lícula semblava no tenir en compte que l'obligació dels adults...

Divendres a la nit. Estàs sol a casa, i en aquests casos toca ritual: primer de tot cuinar fent servir la teva recepta preferida (s'agafa el telèfon, es marca el número de la pizzeria, s'encarrega la pizza i a esperar). I, un cop ben tip, el millor: preparar-se un bon combinat de vodka amb llimona, seure còmodament al sofà i disposar-se a gaudir d'aquella pel·lícula que fa temps que tens disponible però que no acabes de trobar mai el moment de mirar. En aquest cas, "Arma fatal". Una hora i m...

Moltes coses per comentar, avui. Continuo aprofitant les vacances per consumir força cinema, i aquest cop hi afegiré la meva última lectura (aquí sí que m'he de resignar i admetre que el meu ritme de lectura ha baixat molt, i pel que sembla no hi ha temps lliure que ho arregli, vés a saber per què). Comencem per les pel·lícules, i en primer lloc "Grand piano". Es tracta d'un exercici d'estil en tota regla, i en aquest sentit passa amb escreix la prova del cotó. La pel·lícula està filmada amb v...

Estava temptat d'escriure simplement "tancat per decepció" i deixar-ho córrer. Perquè de ganes d'escriure sobre el partit d'ahir, com es pot comprendre, cap ni una. Però hi ha coses que em fan ràbia, que considero injustes, i no puc callar. Al capdavant d'aquestes coses n'hi situo una: la crucifixió (mai més ben dit en aquestes dates) de Leo Messi. El Nou Testament (ja em perdonareu que aquests dies em posi bíblic) explica que un bon dia va arribar un messies (ja sé que el joc de paraules am...

Per començar, cal dir que "Dies de frontera", de Vicenç Pagès Jordà, l'he llegit amb un afecte especial, perquè va ser un dels regals que em van fer els alumnes de la meva tutoria el curs passat (el segon va ser un record preciós del viatge que vam compartir, i el tercer l'energia que em van donar tot l'any; bé, i una samarreta signada per Nadal). I això que és un llibre que segurament no hauria adquirit mai, ja que el seu autor em fa sentir que pontifica massa en els seus articles del supleme...

Entenc perfectament que hi hagi catalans que no vulguin separar-se d'Espanya. Només faltaria. D'això es tractaria: de poder fer una campanya normal en què tothom exposés els seus arguments de manera normal abans d'una votació normal. Em costa molt més admetre que em diguin que no tinc dret a votar, però com que sóc professor disposo d'una paciència infinita. Ara bé, que per atacar el procés s'omplin la boca de demagògia i de mentides, capgirant cínicament la realitat, això ja no ho puc admetre...

Un any més, fidels a la cita de Sitges. Com l'any passat, la fórmula escollida va ser la marató de l'últim dia. El risc d'aquesta aposta és que compres les entrades a cegues, ja que fins dos dies abans no saps les pel·lícules que projectaran. Aquesta vegada vaig tenir un disgust en comprovar que les pel·lícules que més m'interessaven les feien en una sala que no era la que jo havia escollit. Vaig haver de lluitar una mica contra aquest sentiment de frustració, fins que va arribar la cita i ja ...

Ovacionar la lectura del joc de Ter Stegen amb els peus a l'hora de donar sortida a l'equip. Aplaudir l'eficaç, incansable i normalment desagraïda feina fosca de Mascherano. Corejar el nom de l'entrenador just quan t'acaba de deixar sense els jugadors que donaven més espectacle, i quan el partit encara no està resolt. Reaccionar animant l'equip al final en lloc de lamentar haver hagut d'acabar demanant l'hora en el que havia estat un partit plàcid i molt ben jugat a la primera part... No crec ...

En el darrer article, a propòsit de "Perdida", reflexionava sobre la capacitat que pot tenir el cinema de combinar entreteniment i reflexió, i arribava a la conclusió que per assolir aquest equilibri a la pel·lícula de David Fincher li faltava sentit de la metàfora. Doncs bé, precisament "La isla mínima" sí que il·lustra aquesta virtut, la de convertir la trama en un símbol d'allò sobre el qual vol reflexionar, en aquest cas la Transició democràtica espanyola. Podríem dir que "La isla mínima...

Sí, el Barça ha guanyat 0-4 a Xipre i ha confirmat les bones sensacions de dissabte passat (i que sigui per molt temps!) I sí, els quatre gols d'avui són històrics: un per ser el primer de Suárez amb la samarreta del Barça, i els altres tres per significar un altre rècord per a Leo Messi. Però el que ha passat just abans d'aquest partit ha estat d'una dimensió tan gran que és d'això del que toca parlar avui. Perquè el president del nostre país, en un discurs memorable i definitivament històr...

En el futbol, i més en el cas del Barça, no tot són els resultats. El Barça ha encadenat en una setmana, amb el parèntesi de l'emocionant partit contra el València, dos desplaçaments a camps de rivals modestos amb un resultat idèntic. Però el 0-4 de dimecres no va deixar les mateixes sensacions que el de Nicòsia. A Xipre l'equip es va mostrar com un bloc compacte, sòlid i efectiu. Va demostrar que sabia com fer mal a un rival molt tancat i no va passar cap mena d'angoixa en defensa. A Osca, en...

Diumenge vam fer festa major, perquè després de dos anys tornàvem a anar al Camp Nou. L'horari era perfecte per dinar a Barcelona tranquil·lament, gaudir del partit i finalment arribar a casa a una hora boníssima, i encara amb tot un dia de pont per descansar. Tot va anar molt bé, i això que a la primera part no les teníem totes. De seguida es va veure que costaria fer el primer gol, però el que no ens esperàvem era que s'avançaria l'Espanyol, i encara sort que Messi ens va permetre arribar a ...