Personal

Hi ha tot a dir i a la mateixa hora, res. És la implicació de dos ents separades que volen fusionar-se sense aconseguir-ho. Buscar-se l'un a l'altre, intentant arribar a alló que molts en diuen felicitat. Arribar a la fi d'un camí separat per començar-lo a recorrer amb algú al costat, de forma constant. Avançar sense pors per molt que les circunstàncies no siguen les més apropiades.  És un joc de dos. ...

La claror dels teus ulls m'il·lumina cada matí. Els teus ulls. Ells guarden les coses bones que m'ofereix la vida. Una maduixa, una flor, un sol radiant, un petó, un somriure i tu agafant-me de la mà. Els teus ulls màgics que m'omplen d'energia i de seguretat. Tu. Tu i els teus ulls. Quan els miro no existeixen les guerres, no hi ha dies grisos, ni paraules fosques. No hi ha mentides. Els teus ulls només em diuen la veritat. Els teus ulls.   

Son llargues les nits d'estudi dies abans dels exàmens. Coeficients d'ajust, taules d'entalpia, rendiments isoentropics... Conceptes fisics que de la ma de les matemàtiques em permeten modelar la realitat que m'envolta, corregir problemes, dissenyar màquines o establir sistemes de control. Però hi ha coses que no es poden mesurar, com l'alegria de poder parlar amb tu per la vesprada o el sentiment que m'invaeix quan se que prompte ens veurem. Tampoc es mesurable la distància que ens separa ja ...

Ja ni tan sols puc demanar-te res, ni un somriure dedicat a mi. Les llàgrimes que corren amb total llibertat quan el cap toca el coixí alleugen un poc el gran pes que des de fa uns quants mesos tens a dins. I el pitjor de tot és que no pots contar-ho, no pots evitar que et faça mal.    ...

Després d'un llarg temps ausent inclós de mí mateixa, torno i ho faig plena de dubtes i preocupacions. Buscava algún instant on poder seure i estar tranquila, sense pensar. Volia fer que el meu cap descansés de tantes setmanes d'estrés, de nervis i preocupacions que anaven creixent cada cop més. No sé ni explicar-me a mi mateixa el naixement d'aquestes. La raó d'haver aparegut ara i no avans o després.    ...

La veritat és que no sé com començar. Estic enfadada eixa és la raó. Em fa molta ràbia que no m'entenen. Tan difícil és d'entendre que a voltes es necessita estar sol? Es necessita estar sol per compendre's, per aprendre d'un mateix i saber el que es vol. Es necessita un espai temporal que no s'ha de compartir amb ningú més que un mateix.    ...

Realment no sé ni com començar. El temps sempre corre quan menys ens adonem i ja ha arribat l'hora. L'hora de dir adeu a unes quantes persones que per a bé o per a mal, han estat al meu costat. Tres adeus... tres vegades he de despedir-me per bastant de temps, intuixo, que un d'aquests ja serà definitiu i que conclourà allò que no vull. No vull ser conscient de que això suposarà en la meua vida, els canvis que produïran en una rutina que vaig acabar estimant.   ...

Hi ha cops, que em desespero per no saber a quin punt vull arribar, quin és el meu "destí", qui és la persona que vull arribar a ser. Em preocupo en aquelles nits en les que els records només fan que turmentar-me i aconsegueixen que no em pugui controlar i els meus ulls comencin a plorar, imparables, intentant alleugerar el pes que m'oprimeix el pensament.    ...

En aquests mateixos moments, estic més que res, inquieta, nerviosa, fins i tot un poc enfadada. Em costa asumir que les coses no són com eren i només em pasen pel cap moments que van passar. Però també me n'he adonat, que hi han moltes més coses que mai van passar i vull fixar-me en aquestes. Vull fer-me una llista de totes aquelles coses que converteixen els mínims detalls en alguna cosa gran i inoblidable.    ...

Paraules buides que nàixen de la seva boca i moren quan et toquen. No t'ho creus, no t'ho vols creure. Aqueixes paraules demostren tot el que has passat fins ara i inclós així, només feu que creuar-vos. Només espereu que sigui l'altre el que doni el primer pas per parlar, per saber si tot continua com avans encara que tot haja canviat.    ...

De cop i volta torno a ser a l'hivern. El retorn a les meves arrels ha fet que tot torni a canviar. L'alegria de tot el dia d'ahir s'esfumava quan més m'aproximava, igual que els núvols i el vent anaven agafant més força i presència.    ...

Sempre hi ha alguna frase maleïda, que ens molesta només escoltar-la, ja vaja dirigida a nosaltres mateixos o a una altra persona. No fa massa temps que la maleïda frase va repetint-se una vegada cada poc dirigida a mi i sincerament, i perdó per la paraula, em cabreja.    ...

És increible com en unes hores, tot puga canviar dràsticament. Com pases de dormir abraçada al seu cos a dormir abraçada a tu mateixa. Com les llàgrimes eren de riure i ara són de dolor. La pèrdua, el desengany, l'anyorança, sentiments que afloren quan menys t'ho esperes, colpejant-te i fent-te caure. No vols... no vols ser la que sempre perd, però et toca. Fins i tot, hi haurà gent que dirà que m'ho merec, per caure rendida a ell, per esperar que mai s'acabés, per ser capaç de mantindre una r...

Un regal inesperat que em van portar des de Perpinyà. I tot un descobriment: no un poeta, sinó un autèntic poetàs que ens ve de la Catalunya Nord i que encara és prou jove, uns trenta-cinc anys ara mateix. ...

Tot es resumeix a això. No m'entens. No saps què és el que passa pelmeu cap quan en teoria deuries saber-ho, deuries ser qui em coneix millor que ningú, qui m'ho diguera tot amb una mirada o un apretó de mans.  No és just.  ...

Si els núvols no deixessin passar la llum, de quin color serien els dies de pluja?

Encara que darrerament no sigui un bon lector, no vull deixar-vos sense una ració petita més de tastets: som-hi tots: coses... ...

Avui dia res no es el que era. Ni tan sols les sabates abandonades, que resulta que ara també es volatilitzen i no en queda res més que les plantilles. No sé si té a veure amb allò de l'austeritat i les retallades.

He rigut molt! És una lectura que us recomano. Això sí, encara que no cal, jo us diria que llegiu primer Un crim imperfecte, novel·la anterior on hi podreu coneixer els protagonistes d'aquesta. ...

Escric i esborro les paraules. Últimament no en trobo cap que posada una rere l'altre m'ajude a comprendre el que realment penso. Estic desapareguda d'aquest món, del que en tantes vegades havia aconseguit fer-me viure milers de vides diferents. El trobo a faltar però busco exageradament la forma de trobar un cert equilibri dins del gran caos que representa en aquest moment la meua vida. És difícil i molt complicat. Ho sé. Però també sé que puc aconseguir-ho.    ...

Sols una escletxa ...

Avui potser ens trobem amb una cosa una mica més coherent, però igualment lletja. Calçat abandonat enmig d'un solar deixat de la mà de Déu. Quin rastre perdut s'hi amaga?

Vet aquí la meva primera lectura en esperanto. La millor manera de començar no podia ser altra que un llibre de microrelats, en aquest cas són en total una seixantena d'històries i gairebé totes es queden en menys d'una pàgina. Només la darrera, que en fa sis o set, és una mica llarga. Té els ingredients habituals d'aquesta mena de relats: tendresa, girs inesperats, moments còmics... Me l'he llegit en un degoteig, a glopets, i els he saborejat en general amb plaer, tret d'algun cas en què h...

Seguim amb la mode del quatre per quatre, aquesta vegada entre un bon munt de deixalles, però una mica apartades com si tinguessin ganes de destacar. Justament quan es comença a acostar la temporada d'aquesta mena de calçat, no sembla el moment més adient per a aquesta aparició però aquí la tenim.