Oci

Ha tornat. Ja és aquí. Sempre a punt per salvar-nos. Messi ha fet patir molt aquests dies, perquè d'ençà d'una topada fortuïta just abans del clàssic de copa no havia tornat a ser el mateix. Li faltava l'últim driblatge, l'espurna de velocitat, la lucidesa de sempre. I l'equip se'n ressentia, més tenint-lo al camp en aquestes condicions que sense tenir-lo en absolut. A Sevilla va semblar que la cosa començava igual, però quan l'equip el va necessitar hi va tornar a ser. Una vegada més. El part...

Contra la venjança. Contra la mentida. Contra tots els gegants que hem de derrotar: premsa, jutges, policia, monarquia, règim. Contra el desànim que ens han volgut inculcar, fins i tot des de dins. Però som més de a favor de. ...

S'ha fet tard, i ja és 21-F. Vaga general. Per tant, aquest article romandrà tan buit com la xarxa de la porteria de l'Olympique ahir.

Veiem el partit del Barça a Barcelona, però no pas al Camp Nou, sinó al bar de l'hotel on fem nit. Tot comença el dia de Reis, quan els meus sogres ens regalen entrades per al teatre i una nit d'hotel. La casualitat farà que acabi coincidint amb la manifestació en favor dels presos polítics. Tot va rodat: anem a la manifestació una estona, enfilem cap al teatre ("L'últim acte", un insòlit text de Txèkhov amb un Francesc Orella estel·lar) i arribem a l'hotel just a l'hora del partit. Tot i així...

El dia que vam anar a veure “La favorita”, ens van passar el tràiler de “María, reina de Escocia”. Era també un drama d'època, marcadament femení, i per tant era lògic el vincle per intentar captar els mateixos espectadors. Però les dues pel·lícules tenen més aviat poc a veure: “La favorita” és una obra d'art basada en la personalitat del seu director, amb un interès nul pel rigor històric, mentre que “María, reina de Escocia” és una obra d'artesania basada més aviat en la invisibilitat de l'e...

Qüestió de veure l'ampolla mig plena o mig buida. Avui la majoria de culers semblaven decebuts, com si cada enfrontament amb l'etern rival hagués de ser una passejada militar. Jo prefereixo quedar-me amb les coses bones: la capacitat de reacció de l'equip, l'orgull mostrat, l'ambientàs del Camp Nou. Segur que no va ser el partit que molts esperàvem. El Barça va sortir malament, fred, i el Madrid amb les idees molt més clares. A banda de trobar-se molt aviat per davant en el resultat, els mad...

Em sap molt de greu, però en aquesta hora greu que viu el país no puc limitar-me a parlar sobre les meves petites grans passions com si no passés res. Les passions es mantenen, i afortunadament per a l'equilibri mental continuen existint. Però avui no podré evitar fer-ho anar a parar tot allà mateix, d'una manera o d'una altra, perquè no deixo de pensar-hi. Per exemple, dissabte veiem la notable pel·lícula espanyola “El autor”. Un interessant joc pervers construït al voltant d'un personatge ...

"A vegades, per saber de quin costat cal estar, n'hi ha prou veient qui hi ha a l'altre." (Leonard Cohen)

Paradoxes de la vida i d'intentar combinar la racionalitat i la passió. Després de passar tot el dia d'avui en un núvol pletòric d'eufòria, és evident que ara toca fer acte de penitència i contrició per intentar enllaçar de manera coherent aquest article amb el final de l'anterior. És cert: les últimes setmanes he estat molt crític amb el joc de l'equip, tant des d'aquesta humil tribuna com en les converses desenfadades amb els companys de patiment, i he manifestat sovint que darrerament la pe...

Iorgos Lanthimos és el cineasta de l'estranyesa. És igual la història que expliqui: sempre provocarà una sensació de desconcert i fins i tot d'incomoditat en l'espectador. Ho aconsegueix, i en el cas del film que ens ocupa hi excel·leix, per mitjà d'enquadraments estranys i forçats (hi regna el gran angular), un tractament gairebé pictòric de la llum i uns diàlegs antinaturals (en aquest cas dotant d'actual grolleria el vocabulari de personalitats cortesanes, circumstància que no és l'únic ana...

M. Night Shyamalan ho ha tornat a fer. És un kamikaze, i que per molts anys. Li ha costat Déu i ajuda recuperar el favor de la indústria, i quan per fi ho aconsegueix torna a despenjar-se amb una pel·lícula arriscadíssima. És un creador d'esperit lliure, i només cal desitjar que conservi la seva lucidesa durant molt de temps. Perquè, què és “Glass”, més enllà del tancament de la inesperada trilogia que forma amb les extraordinàries “El protegido” i “Múltiple”? En primer lloc, una anàlisi esbor...

Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Fem una campanya contra el VAR, que ha despullat les nostres misèries Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi El Llevant ens farà de titella necessari Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Que no torni a passar allò de l'himne, que a més aquest any hi ha el Girona Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi...