Oci

Quan una pel·lícula biogràfica decideix mantenir-se en els paràmetres d'allò convencional i no arriscar a nivell d'estil, queden pocs elements per valorar que no siguin la mirada ètica. I aquest és el principal triomf de la per altra banda discreta “Bohemian rhapsody”, crònica de l'ascens, caiguda i renaixement del líder de Queen. Perquè, allà on molts s'haurien recreat en l'agonia final del gran Freddie Mercury, el film que ens ocupa opta per l'el·lipsi i acabar amb l'apoteosi final del conce...

Hi ha partits que poden ser un totxo però que contenen una jugada que val per tota l'hora i mitja perduda. Ahir costava trobar motivació per engrescar-se amb un partit desigual, en què uns s'hi jugaven molt i els altres res. I durant bona part de l'enfrontament l'ensopiment va ser considerable. Però el que es va veure al minut 7 ho compensa tot. Dembélé ens va treure a tots la son de les orelles (noti's la ironia referent als seus hàbits rutinaris) amb una cavalcada tremenda, espectacular, sub...

No sé si potser era producte del meu estat d'ànim, una mica erràtic aquest pont, però em va semblar que “Viudas” era una pel·lícula una mica feta amb el pilot automàtic, sense ganes. Hi ajudava el desaprofitament absolut de la capacitat d'acció de l'actriu Michelle Rodriguez, i una planificació una mica maldestra de la trama principal. Això no obstant, cal ser justos: la pel·lícula té cops de geni, en especial alguns plans seqüència molt originals i plens de sentit narratiu i alguns encerts de...

Hores abans que el Barça complís el tràmit en la copa del preparao (cada cop més convençut que l'última que jugarà), l'admirat Adrià Carrasco desafiava el ministre Borrell en un acte a Bèlgica tot escopint-li (ara sí) a la cara la veritat: es commemoren quaranta anys d'una constitució que va ser i és una puta farsa. És l'exemple més clar que s'ha acabat el bròquil: hem dit prou, que fins aquí. No pensem callar més, no pensem suplicar més, no pensem defensar-nos més: passem a l'atac. Definitiu....

Llevar-te un dissabte mentre et comuniquen una notícia esgarrifosa, arribar-te fins al lloc on treballes entre setmana, acompanyar juntament amb la teva dona i altres companys una vintena d'alumnes fins a Barcelona, veure amb elles (el femení és de justícia: només dos nois) tres exposicions d'art al Caixafòrum, improvisar una visita a l'exposició de Jaume Plensa al Macba, observar meravellat com una alumna dialoga sobre el sentit de les obres amb l'escultor en persona i hi està a l'altura gràc...

Valverde té un problema: elabora les seves alineacions de manera jeràrquica. Per exemple, contra l'Atlético va alinear precipitadament un Umtiti fora de forma en detriment d'un Lenglet que havia defensat amb escreix el seu lloc. I el partit d'ahir va ser un exemple claríssim d'això: si tu saps que el rival vindrà a buscar-te a dalt i no disposes d'Arthur (la feina del qual és impagable en la sortida de pilota), sembla bastant clar que necessites un migcampista de toc per substituir-lo. I aques...

Drew Goddard és el nou fenomen cinematogràfic que ha vingut a sacsejar la indústria de manera superlativa. Aquesta afirmació probablement és agosarada, ja que de moment el cineasta sembla destinat a un públic no gaire majoritari que, això sí, el venera i considera de culte les seves obres. Però qui sap on pot arribar en un futur no gaire llunyà si continua expressant-se amb la falta de complexos i l'originalitat amb què ho està fent fins ara. I això que cal dir que la seva no és una obra trenc...

Ahir el riu de la meva ciutat, habitualment sec, baixava furiós com feia temps que no es recordava a causa de les pluges insistents dels últims dies. Els veïns de la meva ciutat, acostumats a un riu sense aigua, sempre han fet un esdeveniment del fet que de cop i volta en porti, però és que ahir la cosa sortia de mare. Per aquest motiu, desafiant la pluja, els meus veïns i nosaltres mateixos vam celebrar el diumenge al matí passejant pel passeig i pels ponts per gaudir de l'espectacle (al mate...

Massa dies sense futbol (vull dir del de veritat), i acabo tornant a sentir la necessitat de parlar de les tensions polítiques que ens acompanyen. Unes tensions que estarien solucionades si el president del Parlament hagués fet bé la seva feina el dia 30 de gener, però que en l'espera ens permeten entendre del costat de què estem i de què no. Per exemple, pot passar que algú comparteixi ideologia amb nosaltres però no hi compartim metodologia. No m'agrada que Arran embruti la porta de l'habi...

Vet aquí una pel·lícula que comença amb una potència descomunal per anar-se apagant progressivament fins a arribar al tram final. “Overlord” comença sòlida com una roca, amb un desplegament tècnic i narratiu que et deixa clavat a la butaca, fins que no se sap per què tot el talent acumulat se'n va en orris a la part final. I no, no em refereixo al tan comentat pas del cinema bèl·lic al cinema de terror zombi. En primer lloc, perquè ja sabia que la cosa anava d'això (era una de les pel·lícules ...

Com a culminació d'un dia en què la (in)justícia espanyola va tornar a cobrir-se de glòria, va arribar una injustícia futbolística. El Barça va merèixer més, molt més, en el partidàs que va jugar ahir a Milà. Es va mostrar com un equip amb les idees molt clares i amb una gran capacitat per desenvolupar-les. Però tota la sort immerescuda que es va tenir a Vallecas va abandonar-nos ahir. Coses del futbol. La primera part de l'equip va ser d'escàndol. Amb un joc compacte, atractiu i dinàmic amb...

Què n'hem de fer, d'aquest Barça? Com pot passar en una setmana de jugar com els àngels a caure en la més absoluta mediocritat? O millor encara: com és capaç de fer-ho en un mateix partit? Perquè la veritat és que la primera mitja hora a Vallecas va ser francament bona, amb un joc posicional i associatiu que va empetitir el Rayo des del minut 1. L'equip jugava juntet i de memòria, i el primer gol gairebé va fer vergonya de tan fàcil com va ser. Però la capacitat de complicar-se la vida d'aques...

El dia que Espanya va descobrir meravellada que la seva princesa sabia llegir, el Barça va disputar el primer partit de la competició que porta el nom del seu pare, de la qual espero que ens expulsin aviat per no admetre-hi la participació d'equips estrangers. Va ser el típic partit de mal jugar, amb un rival agressiu i hiperventilat contra una alineació plena de suplents i joves entusiastes però sense cap cohesió de grup. Com sempre en aquests casos, poca cosa a comentar. En l'aspecte positiu...

En un dissabte plujós i trist com el primer aniversari de la proclamació de la independència, assistim a la projecció d'una pel·lícula audaç, arriscada, enlluernadora. El cinema de Carlos Vermut és així: camina en la fina línia entre allò sublim i allò irrisori, però la torrada no cau mai del costat de la mantega perquè és capaç, des del compromís incondicional dels actors, d'aconseguir que entris en el seu joc, alhora tan irreal i tan revelador de les nostres pulsions quotidianes. Amb “Quién ...

Passades ja 48 hores, i a menys de 48 del següent gran repte, l'actuació del Barça contra l'Inter es manté en el record i mereix ser digna d'estudi. Que un equip que fins ara aquest any s'havia mostrat més aviat apagat i desorientat aconsegueixi jugar, sense la seva màxima estrella, de la manera que va fer-ho dimecres és per rumiar-hi. Hi ha qui considera que precisament l'absència de Messi va obligar l'equip a endollar-se més que mai, i hi ha qui creu que el principal factor era la competició...

Deixo per demà (avui ja, vista l'hora) l'anàlisi del partidàs que va jugar el Barça ahir. Perquè avui s'ha confirmat la ignomínia dels encausaments als presos polítics i no em surt de dins escriure sobre coses normals, perquè res ho serà fins que tots els represaliats puguin tornar a viure en pau a casa seva. Per tant, parlaré d'unes declaracions lamentables de García-Margallo a Catalunya Ràdio. Diu l'exministre que ell creu que sí que hi ha delicte de rebel·lió, i ho argumenta així: segons ...

És curiós que el meu rebuig instintiu a la majoria de xarxes socials (aquest modest blog s'assembla més a un gènere epistolar decimonònic que a res més) em porti, en canvi, a la fascinació per les pel·lícules que giren al voltant d'aquesta temàtica (potser hi busco un reforçament del pensament crític que en tinc?). Però el cas és que, després del díptic que a Sitges van significar “Cam” i “Assassination nation”, aquest dissabte vam completar una mena de trilogia sobre aquesta matèria amb la ma...

Després de l'hora del pati de la setmana passada, la nostra segona visita a la 51a edició del Festival de Sitges va ser molt més professional: de 12.15h a 00.30h, quatre pel·lícules en un espai de dotze hores. Crec que mai m'he sentit tan bé per la meva programació: perfectament sincronitzades per moure's amb temps entre sala i sala i amb temps per poder dinar i sopar. I, a més, totes quatre van resultar ser cintes més que notables. Les quatre pel·lícules vistes aquest divendres a Sitges dem...

El festival de cinema de Sitges és una bogeria absoluta. Ja des del moment de la venda d'entrades: tot just començar, i conseqüència de la prioritat que tenen els propietaris d'abonaments, vam constatar que la sessió de “Mandy” a la qual assistiria Nicolas Cage estava esgotada. Aleshores vam intentar activar el pla B: una sessió de “Clímax”, l'última bogeria cinematogràfica de Gaspar Noé, al mític cinema Retiro també sonava espectacularment bé. El resultat, el mateix: entrades esgotades. Doble...

A veure com ho explico sense semblar avantatgista o resultadista. Però el cas és que, just quan ja m'havia rendit i començava a renegar definitivament de Valverde com un entrenador que no m'agrada ni m'il·lusiona, avui m'hi he mig reconciliat. I ha estat ja des de l'alineació. Perquè esperava que avancés la posició de Coutinho i posés un migcampista més en detriment de Dembélé, per dues raons: perquè a Anglaterra els rivals sempre pressionen fort i perquè l'equip s'havia mostrat massa feble de...

Avui és el meu aniversari, i com l'any passat em toca viure'l amb el regust agredolç dels fets transcorreguts la vigília. Aquesta vegada i malgrat tot, molt més dolç que amarg. La lectura dels millors articulistes de Vilaweb (diari independentista però de marcat sentit autocrític quan convé) m'ajuda a posar ordre en els meus sentiments contradictoris. Així que ho intento. ...

Assistim a la tercera ensopegada del Barça en sis dies. Aquesta vegada en directe: som, després de molt de temps, al Camp Nou. Tenim les entrades comprades des de fa temps i tenim ganes de passar-nos-ho bé, però el nostre cap i el nostre cor són al centre de Barcelona, amb les manifestacions antifeixistes contra l'ofensa que vinguin aquí a homenatjar els bàrbars que ens van apallissar ara fa un any. Tant sobre el Barça com sobre el que ha passat avui a la capital del nostre país, prefereixo ...

...