Hi ha partits que poden ser un totxo però que contenen una jugada que val per tota l'hora i mitja perduda. Ahir costava trobar motivació per engrescar-se amb un partit desigual, en què uns s'hi jugaven molt i els altres res. I durant bona part de l'enfrontament l'ensopiment va ser considerable. Però el que es va veure al minut 7 ho compensa tot. Dembélé ens va treure a tots la son de les orelles (noti's la ironia referent als seus hàbits rutinaris) amb una cavalcada tremenda, espectacular, sublim. Evidentment, els culers tenim la sort de portar un munt d'anys convivint amb les genialitats de tots colors del cinquè millor jugador del món (definitivament avui tinc el dia sarcàstic), i tothom recorda l'eslàlom maradonià de Messi el dia del Getafe quan encara era un marrec, però personalment opino que no havíem vist res com això d'ahir des dels temps de Ronaldo (el bo, el que va jugar amb nosaltres una temporada). La combinació de potència i tècnica que el díscol francès executa en aquesta jugada és de traca, i tan bèstia que una repetició a càmera lenta traeix l'essència del seu canvi de ritme demolidor. Va ser una autèntica delícia, amb l'afegit que tot parteix de la voluntat de pressionar el rival a camp propi després d'un rebuig en una falta en contra. Malgrat tenir un dia de bojos, no he parat de remirar l'acció i comentar-la amb tothom que he pogut en el moment que se'm presentava una petita escletxa per fer-ho. Espectacular.
A banda d'això, poca cosa més. Em pregunto per què Valverde el va retirar del camp just quan el Tottenham s'havia abocat desesperadament a l'atac i hauria tingut encara més espais, i sospito que perquè ara mateix el veu més imprescindible i titular (i ideal per a un partit contra un equip de les característiques del Llevant) que al desangelat Coutinho. Qui ho havia de dir, quan fins i tot Rafinha li passava la mà per la cara en les alineacions en absència de Messi! Finalment, val a dir que no em va agradar gens la pèrdua de control i de possessió de l'últim quart d'hora (i no és accidental per les circumstàncies especials del partit, em temo), però en canvi molt el sentit tàctic d'Aleñá en l'ajuda als centrals en la sortida de pilota, en especial a la segona part, quan Arthur ja flaquejava i amb un Busquets molt més erràtic que Rakitic. I Cillessen, brutal! Denis, en canvi, sembla resignat a la seva sort. I fins aquí la crònica desordenada d'un partit poc rigorós.