Què n'hem de fer, d'aquest Barça? Com pot passar en una setmana de jugar com els àngels a caure en la més absoluta mediocritat? O millor encara: com és capaç de fer-ho en un mateix partit? Perquè la veritat és que la primera mitja hora a Vallecas va ser francament bona, amb un joc posicional i associatiu que va empetitir el Rayo des del minut 1. L'equip jugava juntet i de memòria, i el primer gol gairebé va fer vergonya de tan fàcil com va ser. Però la capacitat de complicar-se la vida d'aquest equip no té límits, de manera que es va deixar empatar i a partir d'aquí va desaparèixer. Totalment. A la segona part va arribar el 2-1 i el desastre semblava un fet. A partir d'aquí, es va renunciar a l'estètica per apostar-ho tot a l'èpica. Els tres canvis de Valverde van anar en aquesta direcció: la de fer l'equip més vertical i renunciar al joc combinatiu. També Piqué fent d'Alexanko, moviment que cal reconèixer que va ser decisiu en els dos gols de la remuntada agònica final. Aquesta vegada la moneda va sortir cara, però crida l'atenció com de fàcilment el Barça renuncia a la seva essència en cas d'emergència (és clar que també se'n pot dir versatilitat). Segurament no cal donar-hi més voltes: Vallecas és el típic camp complicat per inferior que sigui el rival, i al capdavall és important saber guanyar quan no es juga bé. Però esperem la millor versió a Milà i contra el Betis.
En aquest cap de setmana llarg aprofitem per descansar molt i posar-nos pel·lícules a casa. Recuperem dos clàssics moderns. “El protegido” és, segurament, la pel·lícula de M. Night Shyamalan en què més distanciades es troben la crítica (a favor) i el públic (certa indiferència). Si més no en el moment de l'estrena, perquè ara el film revifa amb l'expectativa de la imminent estrena de “Glass”, que ha de completar la trilogia que l'any passat va tenir la seva segona part en “Múltiple” (ups! Spoiler). I el cas és que les sensacions que deixa “El protegido” milloren en una revisió al cap dels anys. Quan es va estrenar, ja fa una bona colla d'anys, jo encara em trobava sota els efectes d'”El sexto sentido”, i tots els que esperàvem alguna cosa similar ens vam quedar una mica freds: ni terror, ni amb prou feines acció, i la sorpresa final era fins a cert punt previsible. Però és que “El protegido” és la pel·lícula més abstracta de Shyamalan (per damunt de la infravalorada “El incidente”, que ja és dir), i per això aprens a apreciar-la més amb el pas dels anys (tot i que em continua quedant la sensació que li falta la pela per fer el duro). Així, si “Múltiple” és un assaig sobre quina pot ser l'autèntica naturalesa d'allò que interpretem com a sobrenatural, “El protegido” és una desconstrucció apassionant del món del còmic. Crida l'atenció com Shyamalan capgira l'habitual i americaníssima pressió dels fills per satisfer les expectatives dels pares (aquí és just a l'inrevés), i arriba molt endins la idea de la necessitat de trobar la nostra missió en aquest món.
I, parlant de desconstruccions, per clàssic modern impagable “Desmontando a Harry”. Ara que sembla que Woody Allen està condemnat a ser un proscrit per part de l'activisme feminista, cal reconèixer que el mestre novaiorquès no amaga les seves cartes: presenta aquí el seu personatge com un neuròtic obsessionat amb el sexe i absolutament mediocre en la seva vida, però brillant en la seva obra. No cal afegir-hi res més. Bé, sí: que els relats incrustats a la història són magistrals, i que no vull que cap absolutisme ideològic em deixi sense la meva ració anual de Woody Allen.