Drew Goddard és el nou fenomen cinematogràfic que ha vingut a sacsejar la indústria de manera superlativa. Aquesta afirmació probablement és agosarada, ja que de moment el cineasta sembla destinat a un públic no gaire majoritari que, això sí, el venera i considera de culte les seves obres. Però qui sap on pot arribar en un futur no gaire llunyà si continua expressant-se amb la falta de complexos i l'originalitat amb què ho està fent fins ara. I això que cal dir que la seva no és una obra trencadora, sinó desconstructora, partint dels cànons del cinema de gènere per transgredir-lo des del respecte. Per tot plegat, no és estrany que se'l consideri un hereu de Quentin Tarantino, sobretot arran de l'estrena de la molt i molt estimulant “Malos tiempos en el Royale”. Perquè, si a “La cabaña en el bosque” va semblar que gosava vampiritzar i satiritzar els tòpics del cinema de terror des del no-res amb una deliciosa proposta de risc, en la seva reinterpretació del cinema negre que ara ens ofereix sí que hi ha una influència claríssima del mestre creador de “Reservoir dogs”. Val a dir, però, que des del principi Goddard imposa les seves pròpies regles i el seu segell personal, a partir de cites autoreferencials que remeten al seu film anterior (els micròfons ocults, el fals mirall). Tanmateix, la fórmula de la pel·lícula podria simplificar-se en una barreja de “Los odiosos ocho” (en el fons) i “Pulp fiction” (en la forma, amb la seva estructura d'històries encreuades que conflueixen des de diferents punts de vista), juntament amb un ús narratiu dels flash-backs que evoca la sèrie “Perdidos” (de la qual Goddard va ser guionista), tot i que ben mirat també potser “Kill Bill”. Però el discurs metalingüístic que ens proposa és molt interessant i plenament original: tant en el seu film anterior com sobretot de manera més subtil en el que ara ens ocupa, Goddard apel·la a la condició de voyeur de tot espectador de cinema. En aquest sentit, la primera seqüència és tota una declaració d'intencions: filmada amb pla fix (que no pas en unitat temporal) des del mirall d'una habitació (fet que després prendrà tot el sentit), ens convida des del començament a no apartar la mirada. I a fe que ho aconsegueix, amb un seguit de recursos escènics que deixen bocabadat i fascinat. Tot i algun defecte de ritme i alguna imperfecció, la pel·lícula es gaudeix amb immens plaer des del primer instant fins al final, fet que com a exercici d'estil ja justificaria folgadament la seva feliç existència (és una pel·lícula que notes que s'agrada a si mateixa, però d'una manera que no tan sols no et molesta sinó que accentua el plaer que sents en veure-la). Però és que a més fa la sensació que s'hi pot trobar un rerefons que va més enllà de l'espectacle per l'espectacle (que ja seria molt). Goddard sembla voler parlar-nos metafòricament del pati del darrere dels Estats Units, de tota la culpa històrica que arrossega i de la seva necessitat de redempció. Amb tots aquests al·licients, el seu visionat és altament recomanable. Per molt que no sigui del tot rodona i que pateixi d'un final no del tot reeixit (defecte que ja arrossegava “La cabaña en el bosque”), el film de Goddard desborda tant de talent visual i tanta creativitat que, si depèn de mi, el declaro absolt de tots els seus pecats.
“El rei borni”, producció catalana, és una pel·lícula molt més petita però d'aquelles que fan pensar, perquè planteja preguntes i no dóna respostes (probablement perquè no n'hi ha). El plantejament argumental, d'alt voltatge: un manifestant a qui un policia antiavalots ha buidat un ull amb una pilota de goma va a parar per casualitat a casa del seu agressor. Aclarim-ho d'entrada: la pel·lícula va ser estrenada abans de l'1-O, i el seu discurs és íntegrament social i sense components nacionals, de manera que més aviat sembla una reacció al cas d'Ester Quintana. El film opta per una posada en escena molt teatral i un to de comèdia que el beneficia, ja que lluny de treure transcendència a la proposta el que fa és relaxar la mirada de l'espectador i permetre-li una reflexió més serena. S'intenta donar tots els punts de vista, tot i que la ridiculització que es fa del policia és més que evident. Però els manifestants tampoc surten del tot ben parats, en ser presentats més aviat com uns esnobs ingenus sense solucions reals contra allò que denuncien. Al final la mirada més lúcida sembla la de la dona del policia, una dona de barri sense estudis però que arriba a la conclusió que tothom fa el que pot per tirar endavant i que no hi ha més realitat que aquesta. A mi personalment la pel·lícula m'incomoda una mica. No crec que proposi la resignació quotidiana, però adverteix que tots els dogmes són dolents. I dic que m'incomoda perquè mai he tingut ànima d'activista però m'hi he vist abocat per una qüestió de dignitat personal des que no he fet més que comprovar, des de fa més d'una dècada, que visc en un estat que no deixa de vulnerar tots els meus drets civils. Mai m'ha fet especialment feliç la lluita col·lectiva, però si miro dins meu crec que tinc una resposta per mi: lluito per la dignitat del meu poble perquè és la meva. Perquè estic d'acord que només podem fer allò que puguem per ser feliços i que no hi ha res més, però és que ara per ser feliç en plenitud necessito sortir d'un règim cada dia més dictatorial que m'ofega. De manera que continuaré gaudint de totes les coses bones que tinc, que són moltes, però la lluita continua.
Com la d'un Barça que continua interrogant-se sobre el grau de valentia que està disposat a assumir. Segurament al Wanda es va deixar dos punts per excés de prudència, però el cert és que aquest cop no em ve gens de gust criticar el plantejament del partit perquè no em sembla just. En primer lloc perquè, sense Coutinho com a factor d'equilibri ni Rakitic com a factor de correcció, personalment penso que el 4-4-2 va ser una bona idea. L'anarquia de Vidal amenaçava seriosament de deixar despullat Busquets, tal com alguns mitjans madrilenys asseguren que buscava i havia treballat Simeone durant tota la setmana. Dembélé no hauria suposat una amenaça real per a la teranyina de l'Atlético fins que el Barça no hagués picat prou pedra per desgastar la paret, i en canvi així Valverde s'assegurava tenir l'equip juntet i neutralitzar el perill dels matalassers al contraatac. I no es pot negar que ho va aconseguir, i caldria valorar-ho després d'haver estat donant la tabarra amb la fragilitat defensiva: els oportunistes que avui li retreuen falta de determinació atacant segur que l'haurien destrossat si a la primera part l'equip s'hagués partit i hagués encaixat una golejada a la contra. I alguns diran que el gol de Dembélé és la prova que hauria d'haver sortit abans, però jo crec que més aviat dóna la raó al tècnic en el sentit que amb un quart d'hora del francès n'hi havia prou per foradar la muralla, un cop desgastada. El que ja no es podia preveure era l'accident del córner, que és el que en realitat va impedir el triomf (Valverde ja tenia previst fer entrar Dembélé just abans). En fi, que normalment prefereixo més atreviment, però la proposta em va semblar sòlida i sensata. I competitiva. Res a dir.