No sé si potser era producte del meu estat d'ànim, una mica erràtic aquest pont, però em va semblar que “Viudas” era una pel·lícula una mica feta amb el pilot automàtic, sense ganes. Hi ajudava el desaprofitament absolut de la capacitat d'acció de l'actriu Michelle Rodriguez, i una planificació una mica maldestra de la trama principal. Això no obstant, cal ser justos: la pel·lícula té cops de geni, en especial alguns plans seqüència molt originals i plens de sentit narratiu i alguns encerts de muntatge com l'inicial de presentació dels personatges combinada amb l'acció que portarà els elements masculins a la mort. I potser sembla una ocasió perduda per reflexionar sobre l'empoderament femení, però no és menys cert que triomfa la manera de fer, més sensible, de les dones enmig d'una negríssima trama corrupta política. El carisma de Viola Davis i Liam Neeson també és innegable, i així ens anem trobant amb un entreteniment que va combinant-ne una de freda i una de calenta, amb una qualitat per sobre de la mitjana però condemnat a l'oblit a mitjà termini.
Més estimulant és "Durante la tormenta", l'última creació del català Oriol Paulo, alumne avantatjat de Hitchcock que aquesta vegada construeix el seu habitual laberint narratiu ple de cops d'efecte a partir de l'escletxa de la ciència-ficció, És una pel·lícula amb referències il·lustres: n'hi ha una de clau a “El protegido”, de M. Night Shyamalan, i sobretot hi he trobat com a mínim tres picades d'ullet a “Abre los ojos”, d'Alejandro Amenábar, que dubto molt que siguin casuals. Al capdavall, malgrat partir de premisses argumentals diferents, totes dues cintes no deixen de reflexionar sobre la percepció que tenim de la realitat a partir del record i com construïm la nostra vida sobre bases que potser són autoenganys. En aquest cas Paulo se serveix d'un punt de partida sempre arriscat i de mal solucionar (tot i que aquí se'n surt amb brillantor) com són les paradoxes temporals. En aquest cas, la protagonista juga fort i decideix que no cal triar i que pot emportar-se el millor de les dues vides possibles que coexisteixen en ella. Com que som la suma de l'atzar i de les nostres decisions, ara sovintegen les propostes que plantegen la possibilitat dels universos paral·lels on hi ha totes les vides possibles que podríem haver viscut si no haguéssim optat per determinats camins. Recordem l'última novel·la de Paul Aster, pel·lícules com “Dos vidas en un instante” o la més recent “Looper”, o fins i tot una sèrie que corre per Televisió de Catalunya, “Si no t'hagués conegut”, que tot i no haver vist diria que parla d'això. Si no tenim la sort i l'audàcia del personatge d'Adriana Ugarte, no ens queda més que acceptar que la que tenim és la millor vida de les possibles, si més no perquè ha acabat essent la nostra.
Però potser el thriller més solvent consumit durant aquest pont sigui “Efectes secundaris”, film de l'eclèctic Steven Soderbergh que fa uns anys va arribar a les cartelleres per reincidir en el que sembla una de les preocupacions més importants del cineasta: el poder indecent de la indústria farmacèutica sobre les persones. Però si a “Contagio” va optar per una denúncia directa, global i esgarrifosa, aquí es posa més juganer i elabora un thriller amb gir argumental que centra el cas en consumidors i metges concrets. La indecència mercantilista de tot plegat continua quedant en evidència, alhora que Soderbergh despulla les misèries d'una societat incapaç de tolerar la frustració i assedegada de tranquil·litzants, però la trama és saludablement menys ambiciosa i, per tant, paradoxalment potser més eficaç a l'hora de traslladar la lliçó al gran públic, si és que és capaç d'anar més enllà de l'anècdota exposada.
Pel·lícules de contrastos i paradoxes en el seu interior, com el derbi barceloní. Tothom coincideix que no deixa de ser sorprenent que l'any que l'Espanyol s'ha mostrat més engrescador hagi estat el del resultat més desigual a Cornellà. Però per mi té una explicació molt lògica: quan els periquitos deambulaven per la lliga en la mediocritat, el seu únic objectiu era fer la guitza (i etzibar-ne) als blaugrana, i sovint se'n sortien a còpia de convertir el partit en un camp de mines. Amb l'admirat Rubi és diferent: l'Espanyol, malgrat que els últims resultats no l'hagin acompanyat, té un pla de joc i dissabte ho va intentar. No va sortir, però és que ara l'Espanyol no viu només per fotre l'etern rival. Faran bé els periquitos de no desprendre's d'un luxe d'entrenador com ell. Mentrestant, nosaltres a totes amb un Messi pletòric i un Dembélé extraordinari que el dia que decideixi comportar-se com una persona normal fora dels terrenys de joc ja no tindrà aturador.
PD: Sobre la via eslovena. Els cínics de sempre ja s'esquincen les vestidures. Són els que no han volgut la via catalana, ni l'escocesa, ni la quebequesa. La lògica del maltractador (comprada un cop més també pels suposats equidistants de sempre) ja suggereix que Torra crida a la insurrecció violenta (compte amb el llenguatge que gasten, que els ajuda a crear relats falsos i a acusar falsament la gent de rebel·lió). Però el que s'ha fet (també dient que el que queda és dramàtic) és insinuar la precipitació dels esdeveniments, acceptar que el que es va voler evitar de manera lloable el 27 d'Octubre s'ha confirmat malauradament inevitable i, sobretot, posar Espanya davant del mirall: no van ser els eslovens els qui van voler la violència, de manera que serà Espanya qui haurà de decidir si vol fer de Iugoslàvia. 2019 (més d'hora que tard): l'any del naixement. Serà un part amb dolor, però no deixarem que l'infant se'ns mori als braços. Benvinguda al món, criatura lliure.