Oci

Ha tornat. Ja és aquí. Sempre a punt per salvar-nos. Messi ha fet patir molt aquests dies, perquè d'ençà d'una topada fortuïta just abans del clàssic de copa no havia tornat a ser el mateix. Li faltava l'últim driblatge, l'espurna de velocitat, la lucidesa de sempre. I l'equip se'n ressentia, més tenint-lo al camp en aquestes condicions que sense tenir-lo en absolut. A Sevilla va semblar que la cosa començava igual, però quan l'equip el va necessitar hi va tornar a ser. Una vegada més. El part...

Contra la venjança. Contra la mentida. Contra tots els gegants que hem de derrotar: premsa, jutges, policia, monarquia, règim. Contra el desànim que ens han volgut inculcar, fins i tot des de dins. Però som més de a favor de. ...

S'ha fet tard, i ja és 21-F. Vaga general. Per tant, aquest article romandrà tan buit com la xarxa de la porteria de l'Olympique ahir.

Veiem el partit del Barça a Barcelona, però no pas al Camp Nou, sinó al bar de l'hotel on fem nit. Tot comença el dia de Reis, quan els meus sogres ens regalen entrades per al teatre i una nit d'hotel. La casualitat farà que acabi coincidint amb la manifestació en favor dels presos polítics. Tot va rodat: anem a la manifestació una estona, enfilem cap al teatre ("L'últim acte", un insòlit text de Txèkhov amb un Francesc Orella estel·lar) i arribem a l'hotel just a l'hora del partit. Tot i així...

El dia que vam anar a veure “La favorita”, ens van passar el tràiler de “María, reina de Escocia”. Era també un drama d'època, marcadament femení, i per tant era lògic el vincle per intentar captar els mateixos espectadors. Però les dues pel·lícules tenen més aviat poc a veure: “La favorita” és una obra d'art basada en la personalitat del seu director, amb un interès nul pel rigor històric, mentre que “María, reina de Escocia” és una obra d'artesania basada més aviat en la invisibilitat de l'e...

Qüestió de veure l'ampolla mig plena o mig buida. Avui la majoria de culers semblaven decebuts, com si cada enfrontament amb l'etern rival hagués de ser una passejada militar. Jo prefereixo quedar-me amb les coses bones: la capacitat de reacció de l'equip, l'orgull mostrat, l'ambientàs del Camp Nou. Segur que no va ser el partit que molts esperàvem. El Barça va sortir malament, fred, i el Madrid amb les idees molt més clares. A banda de trobar-se molt aviat per davant en el resultat, els mad...

Em sap molt de greu, però en aquesta hora greu que viu el país no puc limitar-me a parlar sobre les meves petites grans passions com si no passés res. Les passions es mantenen, i afortunadament per a l'equilibri mental continuen existint. Però avui no podré evitar fer-ho anar a parar tot allà mateix, d'una manera o d'una altra, perquè no deixo de pensar-hi. Per exemple, dissabte veiem la notable pel·lícula espanyola “El autor”. Un interessant joc pervers construït al voltant d'un personatge ...

"A vegades, per saber de quin costat cal estar, n'hi ha prou veient qui hi ha a l'altre." (Leonard Cohen)

Paradoxes de la vida i d'intentar combinar la racionalitat i la passió. Després de passar tot el dia d'avui en un núvol pletòric d'eufòria, és evident que ara toca fer acte de penitència i contrició per intentar enllaçar de manera coherent aquest article amb el final de l'anterior. És cert: les últimes setmanes he estat molt crític amb el joc de l'equip, tant des d'aquesta humil tribuna com en les converses desenfadades amb els companys de patiment, i he manifestat sovint que darrerament la pe...

Iorgos Lanthimos és el cineasta de l'estranyesa. És igual la història que expliqui: sempre provocarà una sensació de desconcert i fins i tot d'incomoditat en l'espectador. Ho aconsegueix, i en el cas del film que ens ocupa hi excel·leix, per mitjà d'enquadraments estranys i forçats (hi regna el gran angular), un tractament gairebé pictòric de la llum i uns diàlegs antinaturals (en aquest cas dotant d'actual grolleria el vocabulari de personalitats cortesanes, circumstància que no és l'únic ana...

M. Night Shyamalan ho ha tornat a fer. És un kamikaze, i que per molts anys. Li ha costat Déu i ajuda recuperar el favor de la indústria, i quan per fi ho aconsegueix torna a despenjar-se amb una pel·lícula arriscadíssima. És un creador d'esperit lliure, i només cal desitjar que conservi la seva lucidesa durant molt de temps. Perquè, què és “Glass”, més enllà del tancament de la inesperada trilogia que forma amb les extraordinàries “El protegido” i “Múltiple”? En primer lloc, una anàlisi esbor...

Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Fem una campanya contra el VAR, que ha despullat les nostres misèries Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi El Llevant ens farà de titella necessari Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Que no torni a passar allò de l'himne, que a més aquest any hi ha el Girona Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi... 

Girona, 16 de gener del 2019 ...

Al principi, força avorriment en aquesta “Un asunto de familia”. Kore-eda ens va enlluernar en el seu moment amb “Nadie sabe” (tot i que ja no recordo per què), i des d'aleshores que hem seguit més o menys fidelment algunes de les seves pel·lícules. Però, durant la primera mitja hora llarga de projecció, la meva sensació era que el cineasta japonès es repetia com l'all, que tornava a donar voltes sobre les mateixes històries, i que la posada en escena era massa plana (agreujada pels deficients...

Valverde s'ha passat la temporada sentint que havia de dosificar els seus jugadors, i sobretot no sobrecarregar-los en una competició menor com la copa, perquè no es repeteixi a la Champions un episodi com el de Roma el curs passat. I ahir, amb l'alineació (i abans-d'ahir, sobretot, amb una convocatòria radical), va actuar en conseqüència. El resultat va ser el bunyol que tots sabem. La pregunta és, per tant, hi ha res a retreure-li? La resposta, per mi, és que malauradament sí. És una qüest...

Podríem resumir barroerament la trama de “La ferocitat” com la història d'algú que utilitza la família fins a límits perversos per als seus interessos. Però és molt més que això. Té certa ànima de thriller, sí, però la profunditat psicològica en el tractament dels personatges i el caràcter polièdric de la seva estructura converteixen aquesta novel·la de Nicola Lagioia en alta literatura, molt més enllà d'un passapàgines. Perquè, a més, la trama avança gairebé en espiral, lentament, inundada de...

Comencem l'any al cinema amb una petita decepció. Esperava amb candeletes l'arribada de “Lo que esconde Silver Lake”, la nova proposta de David Robert Mitchell, creador de la gran “It follows”, que va marcar un abans i un després en el cinema de terror. I no és que aquesta sigui una mala pel·lícula, però pel meu gust no està a l'alçada de les expectatives per caòtica, per dispersa i per la incapacitat de sentir empatia pel protagonista. Anem a pams. D'entrada el més sorprenent (tot i que alh...

Vet aquí una pel·lícula que encara no havia vist mai, però de la qual em sabia tota la trama. No havia llegit tampoc la novel·la en què es basa, però sovint els alumnes m'havien fet un resum o bé del llibre o bé del film quan els deixava triar (bon senyal, que a les noves generacions les commoguin històries com aquesta). És clar que no és el mateix saber una trama que veure'n la pel·lícula, perquè hi ha altres aspectes a valorar com ara la posada en escena (acadèmicament impecable). A banda ...

Curiosament, aquest any l'última pel·lícula vista en cinemes ha acabat essent la millor de la collita. Les raons, exposades a l'article anterior. Que tothom s'afanyi a veure-la. Que cadascú busqui al seu interior quin és el significat de la bondat. Que la bondat deixi d'estar infravalorada. Que la bondat s'imposi. Que els desitjos de cada cap d'any, individuals i col·lectius, no calgui repetir-los el següent. Que el 2019 porti a tothom allò que es mereix.   ...

L'any cinematogràfic no podia acabar millor. Assistim a la presentació, al cinema Truffaut de Girona i per part de l'actor Sergi López, d'una pel·lícula a la qual deu faltar molt poc per ser una obra mestra, si és que definitivament no ho és: l'extraordinària “Lazzaro feliz”. Aquest film italià és un prodigi. Dividit en dues meitats clarament diferenciades, la primera deutora del neorealisme costumista i la segona, de la comèdia social surrealista, té tantes capes complementàries de lectura qu...

Alemanya i les ferides de la Primera Guerra Mundial. Les vacances em permeten acabar una novel·la que m'ha acompanyat tot el trimestre: “L'home que volia arribar lluny”, de Hans Fallada. Acostumat darrerament a lectures d'obres molt recents, agradablement juganeres amb les formes i el llenguatge literari, és un plaer també de tant en tant endinsar-se en una lectura canònica, gairebé decimonònica, amb aquella mena de narrador omniscient tan característic que es permet fins i tot extreure lliçon...

Em sap greu dir-ho així, però cada vegada costa més motivar-se per veure un partit del Barça. Els acabes veient per pura militància, de la mateixa manera que s'acaben guanyant per pur talent individual. Però ara mateix l'equip (que, això sí, torna a mostrar-se com un bloc compacte sense grans concessions defensives) no mostra cap pla de joc determinat. Ni atractiu ni avorrit: és que senzillament no se sap a què juga. A la primera part, superioritat sense alegries i les dues fuetades de rigor d...

  ...

Exhibint dots d'oracle, Arrimadas ha anunciat una querella contra Torra per la violència que hi haurà divendres. Ella ja sap que n'hi haurà. Té dots d'endevinació. Si no fos tan pervers, seria divertit. I és pervers perquè és l'enèsima demostració que ja no importa el que passi. Ells ja ho han decidit. Ja està escrit. I, per tant, jo sense ser oracle també estic en condicions de saber què passarà. Divendres hi haurà violència. És indiscutible. Com que tots els unionistes l'han anunciada tan ...