Cap de setmana amb el visionat de dues pel·lícules inquietants. Amb "Stoker", el coreà Park Chang-Wook porta a terme la seva primera incursió a Hollywood, i el resultat és el més sorprenent que podíem esperar. Si amb "Old boy", per exemple, passava el que acostuma a passar amb les produccions asiàtiques d'aquesta mena (penso sobretot en "Audition", de Takeshi Miike), és a dir, un inici prometedor i brutal que acabava donant pas a les rareses més inimaginables, amb "Stoker" passa si fa o no fa just el contrari: els primers vint minuts són absolutament desconcertants, però es va cuinant a foc lent el que acaba essent un thriller clàssic que ni tan sols evita els tòpics més tronats. Segurament, la culpa la té el fet d'haver hagut de treballar amb un guió aliè, però el millor que es pot dir és que el director aconsegueix omplir-lo de la seva personalitat i crear un univers absolutament pertorbador. L'ús del muntatge, més que de l'estructura, és absolutament magistral, amb un clímax que uneix sense compassió les dues atraccions que més marquen l'existència humana: el sexe i la mort. Un muntatge que porta a unes associacions d'idees a vegades delirants, pròpies de David Lynch, i a vegades molt inquietants pel que tenen de subtils i de reals: tots som com escarabats que arroseguem una pilota que es va fent més grossa i inassumible a mesura que avancem pel camí de la nostra vida.
I l'endemà, per no abandonar aquesta dosi d'estímuls catàrtics, visita a "Los chicos del maíz", uns noiets amb molt mala baba que és millor no trobar-se. La pel·lícula té aquell to tan estrany propi de les pel·lícules rurals nord-americanes, marcades per les carreteres desèrtiques. Amb un inici que ja et deixa clavat i en tensió des del primer minut, es va construint una atmosfera viciada que ha de portar inevitablement al desastre. Llàstima que al final aposti per l'element sobrenatural, absolutament innecessari, perquè la pel·lícula ja estava funcionat perfectament com a metàfora d'una societat tancada en si mateixa i de la intolerància provocada pel fanatisme religiós.
Enmig d'aquestes dues pel·lícules endimoniades, un oasi de relaxació en forma de partit plàcid per al Barça per tancar la temporada. Convenia, després d'una setmana convulsa per al club, plena de rodes de premsa estranyíssimes i de situacions tibants i desagradables, que fan témer que la unitat del vestidor s'estigui trencant. El partit de l'equip, però, va ser molt bo, i obliga a tornar a parlar de la figura de Cesc, que quan té el dia sap brillar, però que no té regularitat i a més necessitaria una bona actuació a la posició d'interior. I, a tot això, Abidal es va acomiadar com el que és i d'altres no són: un senyor. Ah! I avui ha arribat Neymar, i ho ha fet amb un discurs caracteritzat per les dues coses que han fet gran aquest equip: entusiasme i humilitat. Tornarem a ser reconeixibles?