Un cop enllestida la feina de la setmana, m'he posat una pel·lícula per intentar desconnectar abans d'anar a dormir. Es tracta de "Cyrus", una petita peça amb aires de cinema indie que funciona a la perfecció, gràcies a dos aspectes fonamentals que quan es combinen són molt agraïts: uns bons actors i un bon guió.
En efecte, el treball dels actors és extraordinari, i brilla amb llum pròpia la parella protagonista (amb el permís de Cyrus, és clar): un contrastat John C. Reilly i una Marisa Tomei a qui ja va sent hora que se la valori com es mereix. Tomei és capaç de transmetre només amb la seva càlida mirada tot l'univers de sensacions que experimenta el seu personatge: alegria, preocupació, tristesa, resignació... o tot alhora. El que convingui.
Pel que fa al guió, disfressada d'aparent comèdia amable se'ns presenta una crua història sobre el desemparament, sobre la por a la solitud que pot convertir-nos en personatges egoistes i propensos al xantatge sentimental. Una història de rivalitat i gelosia que, alhora, ens adverteix sobre els riscos de la sobreprotecció a l'hora de criar els fills, que pot crear éssers insegurs i vulnerables. Els directors i guionistes l'encerten definitivament quan al final de la pel·lícula atorguen al personatge femení una lucidesa (construïda a còpia de bondat i de donar-se a l'altre) que els dos rivals masculins només adquireixen a còpia d'insultar-se com a pas previ a l'acceptació mútua. Una història, en definitiva, on tots dos tenen les seves raons i les seves misèries, que són les de qualsevol que lluita per reeixir en el difícil ofici d'estimar.
Cansat de focs artificials buits de contingut, com s'agraeixen de tant en tant aquestes propostes honestes, complexes en la seva senzillesa, definitivament humanes!