Abans de començar a comentar amb més profunditat la pel·lícula, de buscar-hi els seus punts forts (molts) i els seus punts febles (gairebé inexistents), crec que és de justícia, per damunt de tot, donar les gràcies al director Richard Linklater i als seus coguionistes i protagonistes Ethan Hawke i Julie Delpy per haver-nos regalat una experiència cinèfila i vital com és aquesta trilogia, iniciada el 1994, formada per "Antes del amanecer", "Antes del atardecer" i aquesta "Antes del anochecer". És cert que en la primera pel·lícula no hi havia, pel que sembla i malgrat el final obert, intenció de continuïtat. Però, quina gran idea ha acabat sent seguir les evolucions de la parella protagonista, a temps real, amb unes el·lipsis de nou anys entre cadascuna!
Centrem-nos en el que és en si la pel·lícula acabada d'estrenar, la que ara ens ocupa. L'espectador que hi arribi sense conèixer res de les dues anteriors, la gaudirà igualment. De la mateixa manera que en els meravellosos diàlegs es va donant dimensió a l'el·lipsi que hi ha entre la segona i la tercera entrega, també es van rememorant molt hàbilment els episodis fonamentals dels dos capítols anteriors, de manera que qualsevol se'n pot fer una composició. El consell, doncs, és que tothom la vegi, hagi vist les altres o no. Això sí: indiscutiblement, si abans de veure aquesta es pot tenir accés a les dues anteriors i disfrutar-les per ordre, doncs molt millor, evidentment.
El cas és que aquesta pel·lícula en concret, potser a diferència de les dues anteriors, és més ordenada i conté tres parts clarament diferenciades. En primer lloc, una mena d'epíleg aparentment intranscendent, amb una llarguíssima seqüència en cotxe i un dinar amb amics de la parella. En realitat, però, res del que hi apareix és sobrer: si estem atents, llegirem entre línies com conceben la paternitat els protagonistes, quins diferents enfocaments pot tenir una relació de parella, com una jove parella actua de mirall del passat...
S'acaba el dinar, i passem a la segona part. Un preciós pla seqüència segueix la parella camí de l'hotel. Estan distesos, gaudeixen parlant. Són enginyosos, divertits, elèctrics. Tot és lleuger, i hi ha una química extraordinària entre tots dos, com a Viena quan es van conèixer, divuit anys abans. És una autèntica delícia.
I arribem a l'hotel i tot canvia. El temps, el desgast, les obligacions, les renúncies... Tot apareix i trenca la fantasia, la màgia a la qual volen aferrar-se desesperadament però que se'ls escapa dels dits, com quan vols retenir l'aigua tancant el puny. Es produeix una discussió terrible, potser una mica descompensada, perquè a Céline (Julie Delpy) li queda un discurs feminista una mica histèric (ep!, que la meva dona també ho pensa, eh?), però això és un mínim defecte en una altra seqüència memorable. El final, preciós, et deixa amb ganes de més, però també amb l'inevitable neguit que provoca el fet de tenir gairebé la mateixa edat que els protagonistes. Pot semblar que ja ho he explicat tot, però que ningú es preocupi: en realitat, no he explicat res, perquè és una pel·lícula orgànica, que cal experimentar, que no es pot explicar.
La trilogia (qui sap si hi tornaran, però jo ho deixaria aquí) és impecable. Els seus títols, absolutament reveladors. "Antes del amanecer": Viena. La relació ni tan sols ha començat. Tot està per fer i tot és possible. Són joves, lliures, espontanis. L'amor flueix suau i amable. "Antes del atardecer": París. El retrobament. La maduresa. La seguretat de tenir les coses clares. La força que dóna tenir un projecte en comú. "Antes del anochecer": Grècia. Ruïnes clàssiques que poden ser les ruïnes d'un matrimoni. La voluntat de persistir, malgrat tot. Malgrat que s'ha fet fosc. Malgrat que tot és més difícil. Malgrat el pes, l'erosió de la vida.