Blogs

Quatre persones en vaga de fam i més d'un any de presó o exili per a una bona colla de persones innocents, i de milers de ciutadans que arreu del país es neguen a oblidar la injustícia i segueixen reclamant llibertat, sense demanar-se de quin color polític és ningú dels que pateixen tan brutal repressió.  Al davant, però, les misèries de partit o de tertulians i analistes de tota mena que encara són capaços de demanar per què només fan vaga de fam aquests i no aquells, des del confort de la ta...

Llevar-te un dissabte mentre et comuniquen una notícia esgarrifosa, arribar-te fins al lloc on treballes entre setmana, acompanyar juntament amb la teva dona i altres companys una vintena d'alumnes fins a Barcelona, veure amb elles (el femení és de justícia: només dos nois) tres exposicions d'art al Caixafòrum, improvisar una visita a l'exposició de Jaume Plensa al Macba, observar meravellat com una alumna dialoga sobre el sentit de les obres amb l'escultor en persona i hi està a l'altura gràc...

Fa dies que ho anàvem dient, però es veu que ningú no escolta fins que és massa tard.  Tot això del procés, de Catalunya i tot plegat no només va d'independència, sobretot va de democràcia, i Andalusia n'ha estat la demostració més evident, no la primera però sí la més àmplia. Els resultats electorals d'ahir demostren que festejar amb l`"a por ellos", compartir manifestació i discursos amb la dreta mes rància, defensar la indecència democràtica de la corona, aplaudir el 155 i la repressió,  ...

I com aquell que no vol la cosa (o potser, malgrat tot, segons com es miri) ja som al desembre, aquesta mena de cursa d'obstacles que ens presenta el calendari, o de final en alt d'un any que se'ns en va.  I és que el desembre és un mes que passa com bonament pot, mig espetegat entre el pont estrany de la immaculada constitució, les festes nadalenques, els sopars d'empresa i els bons auguris per a l'any que ja s'apunta.  Tot plegat, una mica estressant, però sempre sorprenent. Desembre també...

Caspa és poc.  Tota la crosta més rància i més florida de la noblesa catalana es va reunir fa ben poc en un sopar, responent a la crida de la Diputació de la Grandesa d'Espanya i Títols del Regne -sí, sí, la cosa existeix i es fa dir així-, en representació d'uns 800 títols nobiliaris que deuen formar l'encara viva i encarcarada cort de nobles.  I poca broma, que la tal Grandesa és òrgan assessor del Ministeri de Justícia. L'objectiu de tan solemne convocatòria era només un:  demanar a la no...

Cada dia que passa, Espanya es va tornant un país més democràtic, més respectuós amb les llibertats i una mica més just.  Ja ho diu el Rei, que som alguna cosa així com el model a imitar, a nivell polític i social.  Ell ho deu saber millor que ningú, no?  Almenys això és el que es veu que li ha explicat al president de la Xina, un país amb qui resulta que comparteixen tantes i tantes coses.  La darrera mostra de tot plegat és que ja es podran tancar pàgines web sense autorització judicial, nom...

Valverde té un problema: elabora les seves alineacions de manera jeràrquica. Per exemple, contra l'Atlético va alinear precipitadament un Umtiti fora de forma en detriment d'un Lenglet que havia defensat amb escreix el seu lloc. I el partit d'ahir va ser un exemple claríssim d'això: si tu saps que el rival vindrà a buscar-te a dalt i no disposes d'Arthur (la feina del qual és impagable en la sortida de pilota), sembla bastant clar que necessites un migcampista de toc per substituir-lo. I aques...

Que el nostre sistema sanitari fa aigües per totes bandes, que les esperes són insuportables, i intolerables, ja que estem parlant de la nostra salut, que les condicions amb què han de treballar altres col·lectius, com ara el de bombers, són impròpies d'un país que es vol civilitzat i, per extensió, que la funció pública en general porta anys en caiguda lliure, són evidències que aquests darrers dies s'han posat a sobre de la taula per les mobilitzacions de sanitaris i també de bombers, i d'al...

Ahir, Josep Borrell ens va oferir una lliçó magistral de quines són les claus, segons ell, per aconseguir una unitat política, com ara la dels Estatus Units d'Amèrica:  tenir un sol idioma i matar quatre opositors.  Quatre indis, en aquest cas.  Bé, qui diu quatre, diu uns quants milions, i unes quantes cultures, i tot plegat, ja posats. Exercici de substitució lèxica.  Proveu a trobar la paraula que resulta de substituir el substantiu de l'exemple, per aquests altres que us proposo: ...

Ahir la sonda InSight va aterrar, per dir-ne d'alguna manera, a la superfície de Mart, aquest planeta que ens ha fet mirar enlaire tot l'estiu, mentre fantasiejàvem sobre les possibilitats d'instal·lar-hi un assentament durador, sobre els viatges d'anada, sense bitllet de tornada, o sobre si mai hi va haver vida, en aquesta superfície àrida i dura, o no. Mart sempre ha alimentat la imaginació.  El mateix terme "marcià", que durant molt de temps ha servit per designar qualsevol suposada forma...

Drew Goddard és el nou fenomen cinematogràfic que ha vingut a sacsejar la indústria de manera superlativa. Aquesta afirmació probablement és agosarada, ja que de moment el cineasta sembla destinat a un públic no gaire majoritari que, això sí, el venera i considera de culte les seves obres. Però qui sap on pot arribar en un futur no gaire llunyà si continua expressant-se amb la falta de complexos i l'originalitat amb què ho està fent fins ara. I això que cal dir que la seva no és una obra trenc...

Diu la dita que el nom no fa la cosa.  Per extensió, també podríem afirmar que el càrrec no fa la persona.  A poc que voltem per les xarxes socials, trobarem, d'un temps ençà, una presència més que destacable de les sigles HC i MHP, per referir-se a qualsevol conseller o al president, fent servir el tractament protocol·lari que aquest càrrec atorga a la persona que l'ocupa.  Aquest parell o tres de lletres són tan habituals que fins i tot consellers i conselleres les fan servir en els seus bre...

"Il·lusió" és una paraula estranya, ambivalent, i malgrat tot, imprescindible.  Si mirem el diccionari, els primers significats que hi trobem parlen d'errors de percepció, de judici, de raonament o d'interpretació, que fan que interpretem de manera desencertada la realitat.  No és fins al final que "il·lusió" passa a significar alegria o entusiasme que hom experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable.   No deixa de ser curiosa, aquesta ordenació de significats, perquè s...

Hi ha gent que sap començar les coses superant qualsevol expectativa i marcant postura des del primer minut.  Aquest podria ser el cas del nou secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, Luís Argüello que, parlant del celibat de qualsevol aspirant a capellà, ha reblat el clau afirmant que aquests aspirants  han ser cèlibes i s'han de reconèixer completament com a homes, tancant així la porta a qualsevol rastre d'homosexualitat als futurs sacerdots. Anem a pams.  Celibat implica ...

Doncs sí, cada dia que passa resulta més evident que per entendre la realitat cal mirar cada dijous "Polònia", a TV3, la cadena que adoctrina i que es veu que ja no mira ningú.  En el capítol d'ahir, és fàcil de trobar a la web del programa, vam poder gaudir d'un gag en què dues persones, amb identitats aparentment "normals" (admeto que definir la normalitat cada dia és més complicat) celebren que finalment poden mostrar la seva autèntica realitat feixista, en una mena de sortida de l'armari t...

A veure si ens entenem.  A les dictadures sempre hi ha parlaments.  Parlaments monolítics, que voten de manera mecànica tot allò que el govern de torn indica, però parlaments, al capdavall, que aproven lleis i que estableixen les normes de joc de la comunitat.  Les democràcies, per contra, també tenen parlaments, però en aquest cas hi ha representades diferents opinions, s'hi genera debat i s'aproven, o no, les iniciatives de la força que governa, o que hi aconsegueix sumar una majoria. Faig...

Quins temps aquells en què les coses duraven.  Què se n'ha fet, del valor de la paraula donada o de la decisió presa?  Vivim temps de realitat efímera, on tot apareix i s'esvaeix a gran velocitat, i sense que puguem fer gran cosa per evitar-ho.  I cap àmbit no s'escapa d'aquesta bogeria de canvis ràpids.  Ara ja, ni la política, ni la justícia, ni res de res. Darrerament hem vist com una sentència del Tribunal Suprem, aquell que dicta jurisprudència, pot durar amb prou feines un dia.  També ...

Qui ho havia de dir, un entrenador de futbol i un programa musical compartint protagonisme per la mateixa raó:  el català.  Ja és ben cert que hi ha coincidències curioses, i també ho és que l'estupidesa humana no coneix límits, quan el fanatisme, en aquest cas lingüístic, es fa amo i senyor de la realitat.  Anem a pams. Fa uns dies, vam saber que un dels nois d'Operación Triunfo interpretaria un tema musical de Txarango, en català.  A les poques hores, la polèmica estava servida i les xarxe...

Ahir el riu de la meva ciutat, habitualment sec, baixava furiós com feia temps que no es recordava a causa de les pluges insistents dels últims dies. Els veïns de la meva ciutat, acostumats a un riu sense aigua, sempre han fet un esdeveniment del fet que de cop i volta en porti, però és que ahir la cosa sortia de mare. Per aquest motiu, desafiant la pluja, els meus veïns i nosaltres mateixos vam celebrar el diumenge al matí passejant pel passeig i pels ponts per gaudir de l'espectacle (al mate...

Si per casualitat llegeix aquestes quatre ratlles algun director de cinema, o algun guionista -en el seu defecte també valdria un escriptor de novel·les- m'agradaria proposar-li la possibilitat de fer una obra de ciència ficció situant, en un futur indeterminat, el govern, els jutges, les forces i cossos de seguretat i els mitjans de comunicació espanyols, més enllà dels Pirineus, havent de fer front als Gilets Jaunes, aquesta colla de ciutadans que, enfundats en armilles grogues, d'aquestes q...

Comença l'espectacle o, si voleu, el desmuntatge del castell de cartes i de fum que durant un any s'ha anat bastint el voltant del primer d'octubre.  Comencem a sentir declaracions davant el jutge de policies que hi van intervenir (i repartir a tort i a dret) i comencen a sortir agents que afirmen que sí que es va pegar al cap, per exemple.  En paral·lel, també tenim una desfilada de mentides, com la del policia que afirma que ell no va fer res, tot i que hi ha imatges enregistrades que e desm...

Que llençar pintura contra el portal d'una casa no és la millor manera d'expressar una protesta és un fet que no admet discussió.  Hi ha maneres molt més imaginatives i, sobretot, més civilitzades de dir la nostra i de fer-nos sentir.  Ara bé, considerar aquesta acte incívic (crec que ni a vandalisme arriba) una manifestació feixista comparable a la nit dels vidres trencats, és pixar, i molt, fora del test.  Això, o tenir una mala fe infinita. Ara que sembla que a alguns els agrada tant fer ...

Massa dies sense futbol (vull dir del de veritat), i acabo tornant a sentir la necessitat de parlar de les tensions polítiques que ens acompanyen. Unes tensions que estarien solucionades si el president del Parlament hagués fet bé la seva feina el dia 30 de gener, però que en l'espera ens permeten entendre del costat de què estem i de què no. Per exemple, pot passar que algú comparteixi ideologia amb nosaltres però no hi compartim metodologia. No m'agrada que Arran embruti la porta de l'habi...

Resulta gairebé insultant haver d'aguantar els líders socialistes entonant els seus cants de sirena sobre una proposta de nou estatut d'autonomia que resolgui el problema de la relació entre Catalunya i Espanya.  Resulta ofensiu haver d'escoltar segons què avui, quinze anys després d'aquell "apoyaré" de Zapatero, que ja sabem en què va quedar i com ha anat tot plegat des d'aleshores.  Potser la seva capacitat d'oblidar és immensa, però no més que la nostra memòria. Què ha canviat, des de fa ...

Aquests dies torna a ser notícia un tema recurrent que, de tant en tant, treu el nas enmig de l'actualitat.  Em refereixo a l'educació, una matèria especialment sensible que cada nou govern ha de retocar i que, en nom de la modernitat o de no sé jo què, fa que a cada reforma anem deixant alguna que altra cosa  en el camí o, com diu la dita, que a cada bugada perdem un llençol. Començo a pensar que el problema de fons no és cap altre que la manca de respecte per l'educació.  A poc que els nos...

Aquest cap de setmana passat es va córrer a Barcelona la Cursa de la Dona (tot i que si fem cas de la web que la promociona, n'hauríem de dir Carrera de la Mujer), una cita atlètica que cada any es duu a terme a diferents ciutats espanyoles, enguany vuit, entre les quals, evidentment, la capital catalana.  No fos cas. Enguany, aquesta cita esportiva ha comptat amb un cert rebombori mediàtic pel contingut de les bosses amb obsequis que les corredores recollien en anar a buscar el dorsal corre...

Vet aquí una pel·lícula que comença amb una potència descomunal per anar-se apagant progressivament fins a arribar al tram final. “Overlord” comença sòlida com una roca, amb un desplegament tècnic i narratiu que et deixa clavat a la butaca, fins que no se sap per què tot el talent acumulat se'n va en orris a la part final. I no, no em refereixo al tan comentat pas del cinema bèl·lic al cinema de terror zombi. En primer lloc, perquè ja sabia que la cosa anava d'això (era una de les pel·lícules ...

Darrerament, sobretot a les xarxes socials, va prenent força, per tirar endavant aquest famós procés cap a la república, una idea que no és nova, però que ha estat uns mesos mig oblidada:  la proposta d'una vaga general indefinida que forci l'estat a negociar amb Catalunya.  No hi ha dubte que, com a tàctica de pressió, pot resultar molt efectiva, però no és menys cert que si mirem la realitat del país, resulta un tant quimèrica.  Anem a pams. Ara com ara, tothom coincideix que independentis...

La vida, ben mirat, és anar obrint i tancant portes, si volem fer un símil amb alguna cosa tan quotidiana com una porta.  Entrem i sortim constantment.  De vegades per una estona, de vegades per molt de temps, de vegades fins i tot per error, o de vegades per sempre.  Aquestes darreres són les més excepcionals, però segurament també les més gratificants, les que ens donen sentit, al capdavall. Avui és dia de tornar enrere per reobrir una estona i tornar a tancar per sempre una porta.  De tan...

Llegeixo que Marc Màrquez no podrà celebrar el seu darrer campionat del món de Moto GP al balcó de l'Ajuntament de Cervera perquè hi ha una pancarta en favor de la llibertat dels presos polítics que molesta els seus patrocinadors (els del motorista, evidentment).  La polèmica està servida, un cop més. Ben mirat, però, potser no és tan mala cosa que un esportista celebri un títol en un espai no polític, no institucional, si voleu.  Crec que comença a haver una mena d'intoxicació per sobredosi...

Temps era temps -o potser no tant- que al País de les coses al revés vivia una nena, la Tamara, en un poblet a la vora del mar, on havia apres la bellesa dels espais amplis i oberts, i a jugar amb caretes i xiulets i cordills, a la platja.  Però vet aquí que un dia, els jutges que jutgen amb justícia, de la manera com es jutja i es fa justícia al País de les coses al revés, van decidir que una careta, un xiulet i un cordill eren coses molt perilloses en mans d'una nena, i que per evitar mals m...

Com n'hauríem de dir dels responsables polítics que fan de la prohibició bandera, fins i tot arribant a extrems que depassen qualsevol racionalitat per arribar al ridícul més absolut? Quan pensàvem que ja ho havíem vist tot en aquells que clamen per prohibir, per exemple, els llaços o qualsevol element (bufandes, samarretes...) de color groc en determinats espais públics, ara se'ns presenta l'alcalde de Vilanova de Sixena, home dels nostres temps, sense cap mena de dubte, i demana al Jutjat ...

Com a culminació d'un dia en què la (in)justícia espanyola va tornar a cobrir-se de glòria, va arribar una injustícia futbolística. El Barça va merèixer més, molt més, en el partidàs que va jugar ahir a Milà. Es va mostrar com un equip amb les idees molt clares i amb una gran capacitat per desenvolupar-les. Però tota la sort immerescuda que es va tenir a Vallecas va abandonar-nos ahir. Coses del futbol. La primera part de l'equip va ser d'escàndol. Amb un joc compacte, atractiu i dinàmic amb...

Hi ha dies en què fins i tot costa escriure, per la terrible sensació d'impotència que de tant en tant ens espetega a la cara la realitat.  I davant de segons quines coses que passen, només se m'acut de pensar:  i què? Que el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencia que Arnaldo Otegui i quatre companys seus van ser condemnats a presó i inhabilitació en un judici injust, sense garanties cap als encausats?  I què?  Algú els tornarà els anys de presó?  El patiment propi i de les seves famílie...

Que la política ja fa dies que tendeix a l'esperpent és una evidència que es pot constatar en qualsevol ple parlamentari, o a través de multitud de declaracions públiques dels seus més alts representants.  Vivim moments en què l'antic debat ha deixat pas a l'insult i a la provocació, sense cap més recorregut que el titular cridaner o la foto ocurrent.  Però quan no hi ha res rere les paraules i els gestos, tard o d'hora, l'absurd es va fent evident, com els ha passat ara als líders de Ciutadan...

Què n'hem de fer, d'aquest Barça? Com pot passar en una setmana de jugar com els àngels a caure en la més absoluta mediocritat? O millor encara: com és capaç de fer-ho en un mateix partit? Perquè la veritat és que la primera mitja hora a Vallecas va ser francament bona, amb un joc posicional i associatiu que va empetitir el Rayo des del minut 1. L'equip jugava juntet i de memòria, i el primer gol gairebé va fer vergonya de tan fàcil com va ser. Però la capacitat de complicar-se la vida d'aques...