Blogs

Com que allò que l’alegria va per barris és ben cert, avui comença una nova fase del judici aquest de Madrid, i tot el que fins ara ens ha semblat més que digne i més que just per part dels que s’asseuen a la banqueta d’acusats, i més que absurd per part de les acusacions que han pogut intervenir, és a punt de canviar de manera radical. Avui començaran els interrogatoris als testimonis i entrarà en acció Vox. Avui començarà una indecent exhibició pública de bilis i d’odi vestits de negre. Pr...

Ja tenim en marxa la fira de les vanitats de la telefonia mòbil i, un any més, però cada cop amb més intensitat, es torna a parlar d’intel·ligència artificial i a insinuar un futur de ciència-ficció en què les màquines seran un suport encara molt més gran que en l’actualitat, dels humans, no ja rellevant-los en determinades feines especialment penoses o repetitives, sinó també prenent decisions. Sempre he pensat que la intel·ligència humana mai no podrà ser substituïda per la capacitat de pr...

Ha tornat. Ja és aquí. Sempre a punt per salvar-nos. Messi ha fet patir molt aquests dies, perquè d'ençà d'una topada fortuïta just abans del clàssic de copa no havia tornat a ser el mateix. Li faltava l'últim driblatge, l'espurna de velocitat, la lucidesa de sempre. I l'equip se'n ressentia, més tenint-lo al camp en aquestes condicions que sense tenir-lo en absolut. A Sevilla va semblar que la cosa començava igual, però quan l'equip el va necessitar hi va tornar a ser. Una vegada més. El part...

Ja fa uns dies que ha tornat a posar-se sobre la taula el gairebé etern debat sobre l’extinció dels dinosaures, i si va ser cosa d’un meteorit o d’erupcions volcàniques. Darrerament semblava clara la teoria del meteorit, però un recent estudi de restes de lava a l’Índia, podrien apuntar de nou cap als volcans. No sé si mai ho tindrem del tot clar, o si, finalment, conclourem que va ser una estranya combinació de diferents fenòmens; però el que sí que em resulta curiós, si més no, és que dava...

Fa fred, encara, a les nits i sobretot de matinada, però els dies s’allarguen, les temperatures pugen i les primeres flors apunten fins i tot als llocs tradicionalment més freds. L’hivern encara hi és, i el calendari ens ho recorda, però la primavera s’acosta, lenta i segura, amb la seva paleta de colors, sempre nova i sempre repetida. Recta final d’un febrer curt i intens que se’n va per sempre. Temps de començar a treure el nas fora de les cases i de retrobar la llum, el sol, i el plaer de...

Negacionisme no és cap terme nou. S’aplica sovint a aquells corrents d’opinió que pretenen negar determinats fets històrics d’especial rellevància i perfectament documentats, com ara l’holocaust nazi o els crims del franquisme, amb l’objectiu, tard o d’hora, de reeditar els règims que els van impulsar. De fet, és el gran absurd de pretendre negar l’evidència. Però existeix i crea escola. Ahir vaig llegir que Pedro Sánchez, en el seu llibre -obra que me’n guardaré prou de comprar, per salut m...

Contra la venjança. Contra la mentida. Contra tots els gegants que hem de derrotar: premsa, jutges, policia, monarquia, règim. Contra el desànim que ens han volgut inculcar, fins i tot des de dins. Però som més de a favor de. ...

Sempre s’ha dit, i deu ser veritat, que no hi ha res pitjor que estar al lloc inadequat en el moment més inoportú. Bé, els optimistes de mena sempre ho han expressat a l’inrevés, amb allò de ser al lloc adequat en el moment oportú. Però per a aquestes quatre ratlles d’avui, ja m’està bé, el primer plantejament. De vegades, l’ambició, la ignorància o les expectatives equivocades fan que ens situem allà on no ens correspon. Tard o d’hora, però, la realitat s’imposa, ens adonem que estem fora d...

Tornem-hi. Ja ho hem sentit moltíssimes vegades, i ahir, per si faltava algú, va ser el Felip VI qui es va despenjar amb allò tan vell de posar el dret, les lleis, com a valor superior de la societat, per damunt de la democràcia, inclús. A veure si ens entenem. Tots, absolutament tots, els règims polítics, fins i tot els més sanguinaris i més dictatorials, disposaven d’un conjunt de normes legals a través de les quals feien i desfeien com els semblava. Algú gosaria dir, en aquests casos, que...

S'ha fet tard, i ja és 21-F. Vaga general. Per tant, aquest article romandrà tan buit com la xarxa de la porteria de l'Olympique ahir.

Malament rai quan el cinisme, el cretinisme, la mediocritat i la baixesa moral -no sé ben bé per quin decantar-me en aquesta ocasió- esdevenen pauta sobre la qual s’escriu el discurs polític. I malament rai quan qui ho fa és qui ha tingut les més altres responsabilitats d’un país, i aspira a seguir tenint-les. Aquesta, diguem-ne, reflexió m’ha vingut al cap arran de les paraules de Pedro Sánchez definint l’aplicació del 155 com un bàlsam per a la societat catalana. Però no havíem quedat que ...

Si res no ho impedeix, i ara com ara tot apunta en la mateixa direcció, França imposarà la bandera tricolor, l’europea i l’himne, a totes les aules d’ensenyament primari i secundari, tant públic com concertat, del seu territori, en el que diuen que ha de ser una recuperació dels valors de la república (i de la grandeur, suposo). I de passada, ja que hi són, la idea és bandejar totes les llengües “regionals” del sistema educatiu. Una bandera (i una altra de torna), un himne, una llengua. A què ...

Veiem el partit del Barça a Barcelona, però no pas al Camp Nou, sinó al bar de l'hotel on fem nit. Tot comença el dia de Reis, quan els meus sogres ens regalen entrades per al teatre i una nit d'hotel. La casualitat farà que acabi coincidint amb la manifestació en favor dels presos polítics. Tot va rodat: anem a la manifestació una estona, enfilem cap al teatre ("L'últim acte", un insòlit text de Txèkhov amb un Francesc Orella estel·lar) i arribem a l'hotel just a l'hora del partit. Tot i així...

Dilluns, de nou. Comencem a omplir les hores i els dies, sense gaires certeses, igual com es va omplint de lletres i paraules aquest espai en blanc que ara mateix tinc davant dels ulls. Ben mirat, poca cosa sabem, del que vindrà. Sabem, això sí, el que hem deixat enrere, però de poc ens serveix, a hores d’ara. I malgrat tot, ens sedueix, i de quina manera, que la primera llum del dia ens retorni espais, formes i colors que coneixem i que, malgrat tot, sempre ens són nous. ...

Sempre és un bon dia per allunyar-se de la realitat, de la rutina, i per mirar de descobrir o de retrobar espais nous, moments de calma i il·lusions fins i tot, més enllà de la voràgine en què vivim. Avui, però, segurament és un dia especialment adequat per fer-ho, sobretot pensant que demà tornarà tot a ser normal, habitual, potser repetitiu i inclús una mica absurd. Però avui és diumenge, no sembla que hagi de fer gaire mal temps i tenim al davant un bon grapat d’hores per omplir, abans no...

Cordem-nos fort el cinturó, que venen corbes. O una muntanya russa, fins i tot, aquests pròxims mesos. Si no teníem prou amb un judici contra-rellotge per la imminència d'unes eleccions municipals, europees i en molts casos autonòmiques, ahir vam saber que, a finals d'abril, unes altres eleccions o, el que ve a ser el mateix, dues campanyes electorals consecutives, una de les quals totalment superposada a la recta final d'un judici que suposa una tribuna excepcional de propaganda per a la ultr...

Francament, no tenia cap intenció d’escriure avui sobre la sessió d’ahir del judici aquest que fan a Madrid, però resulta molt complicat ignorar un despropòsit tan monumental com el que ahir vam poder escoltar i mig veure, en la primera sessió d’interrogatoris. Si tota la solidesa argumental i probatòria de les acusacions ha de ser la que es va posar davant del tribunal ahir, el ridícul de tot plegat tindrà dimensions colossals. Entre imprecisions, confusions, mitges veritats i mentides dive...

Que la llengua se’ns desfà entre els dits és una obvietat que només la ceguesa d’una devoció absurda pot negar. No només es tracta de la impossibilitat de cada cop més gent de construir una frase ordenada i coherent, amb totes les lletres i sense icones, sinó també, en bona part, perquè ens anem acostumant a parlar en públic a cop de titular, de missatge breu, sorprenent, encara que sigui sense cap sentit. L’impacte és el que compta, sobretot si sabem que hi ha algú esperant a esbombar les nos...

Malament rai quan ens comencem una partida sabent que l’hem de perdre. I malament rai quan assumim com a normals fets i situacions que no ho són de cap manera. Ahir va començar un judici absurd, innecessari, evitable, i una de les primeres coses que s’hi van sentir és que tothom dona per segures unes condemnes que seran revocades per uns altres jutges, d’aquí a uns anys. Malament quan sortim a jugar amb la certesa de la derrota i rifant-ho tot a una segona volta. ...

Segurament, avui, tocaria dedicar aquestes quatre ratlles a parlar del judici que començarà a Madrid i tot plegat. Seria, fins i tot, políticament correcte fer-ho. Però avui em ve més de gust tirar pel camí de la incorrecció política i comentar unes paraules mig ofegades per altres actualitats, del conseller Buch, en una recent visita al parc de bombers de Martorell. Sense entrar en detalls, ni en les condicions lamentables en què sovint han de treballar aquests professionals (els bombers), ...

El dia que vam anar a veure “La favorita”, ens van passar el tràiler de “María, reina de Escocia”. Era també un drama d'època, marcadament femení, i per tant era lògic el vincle per intentar captar els mateixos espectadors. Però les dues pel·lícules tenen més aviat poc a veure: “La favorita” és una obra d'art basada en la personalitat del seu director, amb un interès nul pel rigor històric, mentre que “María, reina de Escocia” és una obra d'artesania basada més aviat en la invisibilitat de l'e...

Aquesta setmana que ha quedat enrere, entre discursos pretesament democràtics, trencaments de negociacions i brams feixistes, també ens ha deixat alguna notícia que valdria la pena no passar per alt, abans que la desmemòria del temps li passi per sobre. Entre aquestes notícies gairebé anònimes, vull destacar la de la defunció del dibuixant Enric Pon, als 85 anys d’edat. Pons va ser, durant molts anys, dibuixant de l’Editorial Bruguera, sota el pseudònim de Kheto Rigol. Aquest home va haver d...

El cert és que fa més aviat fàstic, constatar contínuament que la nostra classe política viu a salt de mata, a cop d’enquesta, en un dia a dia sense futur i sense projecte. Un bon exemple l’hem tingut aquesta darrera setmana. Si començàvem amb allò de les taules de diàleg i la figura del relator / mediador / el que vulgueu (perquè no existirà), l’hem acabada amb un teòric trencament del diàleg, i amb una convocatòria de gran manifestació feixista a Madrid, sota un lema clàssic: “Una, grande ...

On és la línia que separa l’argument, compartit o no, del despropòsit? On aquella que indica que la mentida ja no deixa espai a la realitat? Aquestes dues preguntes es podrien aplicar, ben bé, a qualsevol àmbit de la nostra existència, però ara mateix les plantejo en termes polítics. Durant molts mesos hem vist com el bloc PP-Ciutadans-PSOE compartia pancartes, objectius i discursos, fent saltar pels aires allò de la dialèctica entre dreta i esquerra. Per als suposats socialistes, a Cataluny...

Qüestió de veure l'ampolla mig plena o mig buida. Avui la majoria de culers semblaven decebuts, com si cada enfrontament amb l'etern rival hagués de ser una passejada militar. Jo prefereixo quedar-me amb les coses bones: la capacitat de reacció de l'equip, l'orgull mostrat, l'ambientàs del Camp Nou. Segur que no va ser el partit que molts esperàvem. El Barça va sortir malament, fred, i el Madrid amb les idees molt més clares. A banda de trobar-se molt aviat per davant en el resultat, els mad...

Un mal dia el té tothom. Cert, no seré jo qui ho negui, però tampoc negaré que posada aquesta expressió en boca de segons qui, només pot sonar a excusa de mal pagador. I si aquest “segons qui” és una autoritat eclesiàstica, la cosa adquireix unes dimensions que ens diuen que ja no és un mal dia, el que s’està volent justificar. Ja fa temps que van aforant, a poc a poc, però cada cop amb més intensitat, casos de nens que al cap dels anys tenen el valor de fer públics els abusos sexuals que va...

gual com en tantes altres coses de la vida, en això de prohibir, tot és començar. Al principi fa una certa por, o angúnia, fins i tot, però ho proves, veus que no passa res, i et vas animant fins que li acabes agafant el gust. A partir d’aquí, ja tot és imprevisible. Això és el que ha passat amb el color groc, a casa nostra. Primer va ser la Junta Electoral la que va dictar que calia enretirar els símbols grocs de la via pública durant la campanya electoral, perquè els va considerar partidis...

Hi ha un vell acudit que explica que un home va a la consulta del metge i li relata tots els seus mals. En acabar, el metge se’l mira fixament, amb aquell posat seriós dels metges, i amb to convincent li diu: “jo de vostè, això, m’ho faria mirar”. No sé per què m’ha vingut al cap aquest acudit tan intranscendent i tan antic. Bé, de fet, ha estat arran de veure com molts dels nostres responsables polítics (alts càrrecs inclosos) semblen instal·lats en l’exercici de fer un diagnòstic més o men...

Em sap molt de greu, però en aquesta hora greu que viu el país no puc limitar-me a parlar sobre les meves petites grans passions com si no passés res. Les passions es mantenen, i afortunadament per a l'equilibri mental continuen existint. Però avui no podré evitar fer-ho anar a parar tot allà mateix, d'una manera o d'una altra, perquè no deixo de pensar-hi. Per exemple, dissabte veiem la notable pel·lícula espanyola “El autor”. Un interessant joc pervers construït al voltant d'un personatge ...

El curt febrer, si comença ventós, acaba pitjor, diu la dita (o alguna cosa semblant). En qualsevol cas, malament rai, perquè aquest curt febrer ha començat ventós, fred, nevat i fent parar boja la Candelera, que no ha sabut ben bé si riure, plorar, o girar-se d’esquenes, i que cadascú digui la seva. Aquest febrer també ha començat amb unes declaracions de Gabriel Rufián, amb les quals ens adverteix contra l’enorme i mai vist desplegament mediàtic que es prepara, i que porta molt mesos prene...

Anar-se'n d'Erasmus mola, i si és a Itàlia, més. Això sí, la beca en si (els diners, dic) no és el que es diu per tirar coets, a part d'arribar una mica tard; anem, que com depenguis d'ella per menjar, el portes clar. L'opció de treballar durant la teva Erasmus per treure't uns diners extres és una excel·lent solució. Alguna idea sobre això?   ...

No deixa de ser curiós que sent com som, tothom diferent de tothom, amb un ADN diferent i amb una composició genètica i biomètrica diferent, la societat acabi imposant unes pautes de comportament que tendeixen a uniformitzar aquesta absoluta diversitat. Tots som únics i irrepetibles, amb les nostres capacitats i amb les nostres possibilitats de desenvolupar-les. Però algú, potser algú que no sabem, ni imaginem, o un petit nucli de caps pensats, a cada moment, va decidint com hem d’actuar, qu...

Tot arriba. Ahir, finalment, trasllat dels presos cap al judici que sembla que començarà aviat. Aquest trasllat, entre molts altres petits i grans detalls, ens deixa el descobriment de com són els autobusos que es fan servir per a aquests menesters i, oh!, sorpresa, hem sabut que consten de minúsculs compartiments on els presos passen hores de viatge en condicions més pròpies del transport de bestiar que no pas del de persones. Ara descobrim com és el transport de presoners i com funcionen e...

"A vegades, per saber de quin costat cal estar, n'hi ha prou veient qui hi ha a l'altre." (Leonard Cohen)

Fa quatre dies, com aquell que diu, que es van lliurar els Premis Gaudí, de cinema, i per unes hores vam tornar a posar en primer pla aquest meravellós món de fantasia, d’imaginació i de ficció, sobretot de ficció, que és el cinema, en què els herois són capaços de qualsevol gesta, els amants són insaciables, els dolents sempre perden, i els somnis es fan realitat. I com que les fronteres de les pantalles cada cop són més difuses, el mateix es pot dir de la televisió, ja posats. Tothom que h...

Paradoxes de la vida i d'intentar combinar la racionalitat i la passió. Després de passar tot el dia d'avui en un núvol pletòric d'eufòria, és evident que ara toca fer acte de penitència i contrició per intentar enllaçar de manera coherent aquest article amb el final de l'anterior. És cert: les últimes setmanes he estat molt crític amb el joc de l'equip, tant des d'aquesta humil tribuna com en les converses desenfadades amb els companys de patiment, i he manifestat sovint que darrerament la pe...