No per portar la contrària, sinó perquè cadascú és com és, i servidor és així, començaré l’any sense propòsits ni peticions. Ni em vull comprometre a res (ja sabem que aquestes promeses solen durar el que els efluvis de l’alcohol, o tot just unes hores, o uns dies, a tot estirar), ni vull esperar res de l’atzar, potser perquè molt em temo que la immensa major part d’aquest atzar som, en realitat, nosaltres.
Aclarit això, obrim un any més. Demà no serà gaire diferent d’ahir, ben mirat, i potser aquest és el gran misteri i la gràcia de viure: que de tant en tant encara som capaços de sentir com a nou i diferent allò que no és més que una seqüència, temporal en aquest cas, ininterrompuda i, a priori, totalment monòtona.
Avui serà el dia 1 de moltes coses, per a molta gent. El dia d’iniciar canvis, d’abandonar hàbits, de tirar endavant propòsits públics o secrets, d’adquirir compromisos… i només això ja serà suficient per insuflar oxigen extra al dia a dia, que sempre va bé. Per la meva part, però, insisteixo, ni propòsits ni demandes; una bona manera d’evitar decepcions, no us mentiré. Això sí, amb el desig irreductible i la voluntat ferma que cadascú de nosaltres puguem (i remarco, sobretot, “puguem”, del verb “poder”, valgui la redundància) fer realitat els nostres somnis i els nostres anhels. I ja posats a desitjar, una mica de justícia i de llibertat, que sempre van bé, i n’anem escassos; i molt em temo que, d’això, cap rei no en porta.