Terribles inundacions a la Val d'Aran i a mig Pirineu. Un cop més, la natura, altrament amable en aquestes contrades, ens mostra la seva cara més amarga, en forma de pluges intenses i riuades que s'emporten per davant tot allò que troben. Cases, ponts, carreteres, tot passa a ser una mena de joguina macabra en mans de l'aigua.
Els rius tornaran al seu curs aviat. Per sort, aquestes situacions acostumen a durar poc, i l'aigua donarà pas al fang, i el fang a la destrucció. I es valoraran els danys, i es calcularan les pèrdues, i començaran els debats sobre si s'hauria pogut evitar, si s'havia edificat allà on no tocava, sobre el progrés i el creixement...
Però més enllà de tot això, de tant en tant, la natura s'entesta a demostrar que la seguretat absoluta no existeix i que el risc, l'accident, la tragèdia fins i tot, són elements que formen part de les nostres vides, de manera inseparable. Per més que fem i que planifiquem, som part d'aquesta natura ara se'ns manifesta hostil.
Potser cal anar aprenent que no tenim el poder absolut del medi on vivim, ni ho podem controlar, regular i ordenar tot al nostre gust.
Des d'aquí, el meu suport a tothom que està patint les inundacions i el meu desig que tot allò que es perdi siguin només coses materials.