Estic fart. Estic fart d'aquest país que m'obliga a ser-ne part i que no deixa que m'expressi. Estic fart d'aquest país que considera del tot admissibles les amenaces, les peticions d'assassinats o d'involucions militars, que justifica els crims dels seus avantpassats, que no té cap inconvenient que els símbols feixistes campin lliurement, i que considera una urna de cartró la prova d'un delicte. Estic fart d'un país en què el govern fa lleis a mida per moure els fils de la justícia al seu gust. Estic fart d'un país que ha decidit que la manera com hi hem viure es la submissió absoluta.
Digueu-me ploramiques, però l'espectacle d'ahir, amb dues representants del passat Govern havent de declarar davant una cosa que ben poc té de tribunal, menys encara de superior, gens de justícia i cap altra cosa que el nom, de Catalunya, és la lamentable foto que precedeix la de demà: els nostre president declarant davant d'un jutge. Independentment de com acabi tot plegat, i ja no descarto que amb inhabilitació, amb presó si s'hi posen, o en no res, que és com caldria, ja es poden sentir orgullosos de la seva gesta, aquells que tant estimen la democràcia.
Però encara estic més fart d'haver de veure com aquest suposat tribunal de justícia emet una nota titllant les concentracions de suport als declarants de pressions a la seva feina, sobretot perquè entre la multitud hi havien altres representants del Govern encausat. I què pretenen? Que aplaudim la seva feta? Que apedreguem aquells que van assumir la responsabilitat d'obeir el mandat del Parlament i de la ciutadania? Que ens llancem contra qui ens va escoltar i va actuar en conseqüència? Doncs es veu que sí. Es veu que el seu pervers concepte de justícia no va gaire més enllà de la criminalització i condemna que qualsevol dissidència, ni que sigui tan democràtica com el que va passar el 9N. Però, és clar, no podrem pretendre que entenguin el significat de democràcia, perquè potser no el defineixen prou bé cap dels codis legals que fan servir com a armes, i el seu cervell no dóna per a més.
Estic fart i tip d'aquesta indecència de país, de tribunals i de governs. Entendran d'un cop per tots els nostres polítics que la independència és una necessitat vital? Entendran que fins que no siguem molt lluny de tot això no podrem començar a construir la societat que decidim que volem? Espero que sí, perquè si no, el proper encausat, imputat i condemnat pot ser qualsevol d'ells, o de nosaltres, perquè tots estem sota sospita per expressar-nos lliurement, com ens va recordar ahir la nota del TSJC. És el que té viure en un país amb una justícia de cartró pedra i en una democràcia de fireta. Per cert, per fer memòria de tot plegat, recomano llegir aquest editorial de Vicent Partal. Si més no per situar-nos en el context de les llibertats democràtiques (per dir-ne d'alguna manera).
Estiv art d'haver d'estar fart.