Definitivament, em declaro fan de l'actual cinema romanès. Cap altra filmografia té en aquests moments, em sembla, la força i la sobrietat que té aquesta, ni la seva capacitat de radiografiar amb la precisió d'un bisturí la societat actual. Societat romanesa, sí, però els defectes i les corrupcions de la qual es poden fer extensives arreu. Així, si Cristian Mungiu em va deixar totalment bocabadat amb les sensacionals "Cuatro meses, tres semanas y dos días" i "Más allá de las colinas", ara apareix aquesta excel·lent "Madre e hijo", dirigida per Calin Peter Netzer i extraordinàriament protagonitzada per Luminita Gheorghiu, que m'ha tornat a deixar clavat a la butaca. Hi ha dues tensions fonamentals a la pel·lícula: la social i la maternofilial. I l'espectador hi transita amb un desassossec absolut, a la qual cosa ajuden una nerviosa càmera en mà que acaba no sent gens gratuïta i, sobretot, el domini del temps de les llarguíssimes seqüències d'uns diàlegs en què la tensió és més que latent, malgrat que la sang mai arriba del tot al riu perquè sovint són monòlegs entre sords que no s'escolten més que no pas converses. És una manera de fer cinema molt arriscada, ja que el plantejament d'aquestes escenes no és gens senzill, i la línia que separa allò sublim d'allò ridícul pot ser molt fina. Però tot en aquesta pel·lícula és creïble, sobretot gràcies al bon fer dels actors i al magnífic guió. I tot, amb una aparent austeritat formal, però amb una utilització brillant del so natural de les escenes. La pel·lícula no fa cap mena de concessió a l'espectador, i a més dificulta moltíssim l'empatia amb uns personatges d'actitud més que discutible. Però es mira amb plaer, amb admiració per una història magníficament explicada i una realització que sempre sap el lloc precís on situar la càmera. L'espectador haurà de treure les seves pròpies conclusions, però queda clar que els rics sempre passaran per sobre dels pobres i que la sobreprotecció dels pares sempre fa un mal favor als fills i a ells mateixos. Atenció, en aquest sentit, a la metàfora qui sap si voluntària del seguro de la porta del cotxe (em sap greu, però no sé com expressar-ho en català perquè s'entengui), just en un final en què tot és superb: des de l'audàcia de mostrar una escena clau a través d'un retrovisor fins a la seqüència just anterior que posa cara a cara les dues mares, en què la protagonista les diu de l'alçada d'un campanar però al capdavall també mostra el dol per la pèrdua d'un fill a qui acaba de perdre, qui sap si per sempre. Extraordinària.
I completem el cap de setmana amb el visionat de "Niágara", un clàssic dels de tota la vida que proporciona el plaer de les pel·lícules d'abans, històries sòlides i ben explicades. Potser la intriga (basada en el tema del fals mort i que aprofita molt bé la grandesa dels espais naturals) és poc complexa i fins i tot una mica previsible, però té molta força gràcies sobretot al carisma i l'atractiu de les dues actrius protagonistes. Això sí: queda el dubte d'imaginar quina truculència hauria estat capaç de muntar Hitchcock amb un material com aquest.
