Fa unes setmanes vaig llegir en un diari una entrevista a uns germans sirians que es dediquen a l'humorisme i que havien de participar en una actuació al Born. Asseguraven que la comèdia era el recurs per protestar sobre tot allò que no els agradava, en clara referència a l'actual règim sirià. Això els portava a citar Molière molt sovint, i fins i tot a assegurar que si Molière fos sirià en l'actualitat, faria la mateixa mena d'espectacles que feien ells. Això em va fer recordar un article que Quim Monzó va escriure fa molts anys, a propòsit de la pel·lícula "Shakespeare in love" i a unes declaracions que va fer el seu director John Madden en què considerava que si Shakespeare visqués ara faria cinema. Monzó, amb el seu sarcasme habitual, deia que es trauria el barret si algú digués que Shakespeare avui en dia faria teatre, i llestos. Vaja, que és una bestiesa pensar què haurien fet els autors clàssics en la nostra època. Però el cas és que vaig entendre què volien dir els germans sirians: Molière, com ells, també tenia clar que l'humor és la millor arma per desestabilitzar aquells que semblen invulnerables. Molière (de qui, ja posats a continuar amb aquest joc discutible, podríem dir que si hagués fet cinema hauria pogut ser Berlanga) arribava a dir en el prefaci a "Tartufo" que hi ha gent que pot suportar les crítiques, però no que se la ridiculitzi. I Molière, certament, és únic a l'hora de ridiculitzar determinades actituds de la seva època, sigui la falsa moral hipòcrita del Tartuf o el culte desmesurat als diners de l'avar. Molière va aconseguir que molts dels seus personatges esdevinguessin icones immortals de determinats comportaments reprobables. La caricatura feia, doncs, el seu efecte. A "Tartufo" ens ofereix una trama un pèl simple, però en què destaca la seva increïble capacitat per crear situacions hilarants: si ho són llegides, no vull pensar l'efecte que deuen poder causar representades. A "El avaro", en canvi, construeix un argument més embolicat, propi del vodevil, i resolt amb un "deus ex machina" sorprenent. No sé si per casualitat, l'avar surt més ben parat que l'hipòcrita, però sospito que aquest segon defecte era molt més odiat pel genial dramaturg francès.
Continuem una mica més amb el plantejament pervers (i absurd) que fèiem al començament. Hauria fet Molière cinema social? Ja ho he dit: jo crec que, en cas de fer-ho, s'hauria assemblat més a un Berlanga que a un Ken Loach, en considerar l'humor i la caricatura grotesca molt més eficaços que el dramatisme descarnat. Però el cas és que hi ha una tercera via per enfocar la realitat social que no ens agrada: la metàfora, la subtilesa. Per això considero que "Fish tank" és una pel·lícula excel·lent. No veia una pel·lícula que combinés amb tanta habilitat i subtilitat la crítica social amb la metàfora des de "Barrio", de Fernando León de Aranoa. S'agraeix moltíssim, en els temps que corren, que una història no t'ho subratlli tot però que al mateix temps no sigui críptica, que els símbols siguin diàfans i comprensibles però que alhora no te'ls marquin amb asterisc. En aquest sentit, queden per a la memòria l'euga blanca, la mateixa peixera del títol o el joc de miralls del ball final amb la mare (presagi d'un futur a evitar), com en la genial pel·lícula de León ens va fer-hi restar una ambulància al final d'un joc, un filferro, una moto aquàtica al mig de l'asfalt o converses on els silencis deien la veritat que les paraules amagaven.
Llàstima que la que serà possiblement l'última pel·lícula que hauré vist aquest 2013 m'haurà deixat totalment indiferent. Com els seus personatges, no entenc a què juga la pel·lícula "Interview", de Steve Buscemi. Una crítica al món frívol de l'espectacle? Un atac contra la manca d'escrúpols de determinat periodisme? Totes dues coses? En tot cas, un joc del gat i la rata, d'intercanvi de caçador i caçat, amb una resolució que queda a anys llum de, per exemple, "La huella".