Hi ha un aspecte que apareix de manera força recurrent a les pel·lícules de Woody Allen, i en canvi mai s'hi ha donat gaire èmfasi: la fascinació del novaiorquès pels personatges senzills, que no es compliquen l'existència, intel·lectualment limitats però precisament per això més aptes per a la vida. Lleument apuntat a "Manhattan", absolutament desenvolupat a "Poderosa Afrodita", és com si Allen sentís admiració cap a aquest anar vivint sense complicacions existencials ni metafísiques, com si com a intel·lectual ric i excèntric que és envegés aquest deixar-se portar. El cas és que alguna cosa d'això hi ha a la seva nova i excel·lent pel·lícula, "Blue Jasmine", en què hi ha un personatge la trama del qual alguns comentaristes han considerat supèrflua però que per a mi és fonamental: es tracta de la germana de la protagonista, que actua com el seu contrapunt i que des de la seva senzillesa mental fa més accentuada la seva crisi.
Jasmine és una noia acostumada a viure a cos de rei que de sobte queda arruïnada i es veu obligada a anar a viure a San Francisco al modest pis de la seva germana i a abandonar el món de glamur que s'havia construït a Nova York. L'ombra d'"Un tramvia anomenat desig", doncs, hi és present, però la trama agafa uns camins que no hi tenen res a veure. Allen juga de manera molt hàbil amb l'estructura, i combina escenes de la vida de Nova York amb la de San Francisco, de manera que estableix un joc de contrastos amb allò que va ser i ja no tornarà. Tot plegat desemboca en la buidor i la bogeria (o, més ben dit, alienació) de Jasmine, però el més fascinant és que aquesta buidor pot detectar-se ja en els ulls plens de tedi d'una esplèndida Cate Blanchett en les escenes pertanyents a la seva vida regalada.
(AVÍS PER A QUI NO L'HAGI VIST: A PARTIR D'AQUÍ REVELO DETALLS DEL FINAL DE LA PEL·LÍCULA)
Gairebé es podria dir que el castell de cartes de Jasmine s'ensorra més per raons sentimentals que no pas econòmiques, o almenys això sembla suggerir el cop d'efecte final que ens guarda el guió sobre els motius del seu arruïnament. Jasmine, una dona sofisticada i que aparentment ho té tot, necessita en realitat la presència fidel d'una altra persona al costat perquè la seva vida tingui sentit, ja que sola no és res. Viu instal·lada en l'autoengany de les seves desmesurades ambicions i no accepta conformar-se amb menys. I és en aquest sentit que la trama de la seva germana resulta clau perquè la pel·lícula adquireixi una profunditat que, d'una altra manera, potser no tindria: influïda per Jasmine, la germana fa un intent d'aspirar a alguna cosa més, però és prou intuïtiva per entendre quin és el seu lloc i que una retirada a temps sempre és una victòria.
Pel·lícula narrada a partir de contrastos (Jasmine-germana, Nova York-San Francisco), es pot arribar a entendre com a metàfora d'una crisi que ens obliga a admetre que hi haurà luxes que ja no tornaran. També admet una lectura ètica de denúncia contra els especuladors que juguen amb els diners de la gent humil. Però, per damunt de tot, és una pel·lícula sobre la condició humana i la recerca de la felicitat. I Woody Allen defensa que el secret de la felicitat consisteix a no buscar-la gaire, a agafar allò que tens i treure'n el màxim suc. En aquest sentit, el final de la pel·lícula és bellíssim: com a espectadors, intuïm la modesta (resignada) felicitat de la germana en un preciós fora de camp, mentre la càmera segueix Jasmine en el seu camí cap a la follia, condemnada a la insatisfacció i a l'autoengany, ancorada en un passat que no només no tornarà, sinó que a més serà un obstacle insalvable per ser apta per al present.
Molts han dit que "Blue Jasmine" és la pel·lícula més sòlida d'Allen com a mínim des de "Match Point". Jo hi afegiria que aquesta pel·lícula, narrada a partir d'una realització freda que crea distància (que no antipatia) cap als personatges (una mica en la línia de "Cassandra's Dream"), és a més a més, si més no des d'"Interiors", la seva pel·lícula més trista.