Sempre em passa el mateix. Sempre. No hi ha manera, i aquesta vegada no n'ha estat una excepció. Quan m'acosto a una pel·lícula que té com a eix central el narcotràfic, sempre hi ha alguna cosa de la trama que se m'escapa. Em perdo i no acabo de saber encaixar totes les peces. No obstant això, no negaré que "El consejero" és una bona pel·lícula, perquè ho és i perquè no té la culpa de la meva ocasional incapacitat com a espectador. Però, sobretot, perquè a més tinc la sensació (gairebé gosaria dir que la certesa) que aquesta és una pel·lícula abstracta, en què el menys important són els embolics de la trama. El que realment compta, al meu entendre, és la reflexió filosòfica sobre el sentit de les vides dels personatges. Per mitjà de diàlegs llarguíssims, que són pràcticament monòlegs en què un desorientat (quina ironia, el títol d'"El consejero") Fassbender escolta, la pel·lícula avança per carreteres filosòfiques i morals (que no pas ètiques). El resultat és una història desoladora, una tragèdia contemporània en què el destí l'escriu la implacable lògica inhumana dels diners. Ridley Scott arrisca amb una pel·lícula en què el guionista (un Cormac McCarthy especialment metafòric, a qui potser només se li pot retreure una visió no gaire positiva de la dona) és l'estrella, malgrat que Scott dóna mostres del seu innegable talent visual. Magnífic l'inici del pròleg, amb una seqüència que passa d'un motorista a un relaxat Fassbender que aviat uniran tràgicament els seus destins, i memorable (per esgarrifosa) l'escena de la rebuda del DVD. Pocs cineastes filmen el dolor tan bé com Ridley Scott, que concep aquí el desconsol d'una manera que podríem qualificar d'orgànica, i que recorda moltíssim una escena molt similar de "Gladiator". En definitiva, una pel·lícula desconcertant però estimulant.
Després d'aquest repte, tocava una mica d'hora del pati. I "Bienvenidos al fin del mundo" la proporciona. Compte: per divertida, però no per intranscendent. Com és habitual en els creadors de la magnífica "Zombies Party" (quin començament tan extraordinari que tenia aquesta pel·lícula!), el cinema de gènere és una excusa per parlar de la condició humana, de les seves grandeses i les seves misèries. Sempre en clau de comèdia, això sí. I aquí, el que comença com una comèdia de col·legues, amb un humor molt anglès farcit de jocs de paraules difícils de traduir (sort que la vaig veure en versió original), va derivant en una invasió alienígena caòtica a més no poder. Però l'objectiu real sempre hi és present: reflexionar sobre la pèrdua de la joventut, sobre el fet que la nostàlgia ens prové més d'allò que no hem fet que no pas d'allò que hem fet, sobre l'adotzenament que comporta la vida adulta. I, tot plegat, rematat amb un final molt crític amb la tecnologia, que fa pensar una mica en el final de "Los últimos días", dels germans Pastor. Però, per damunt de tot, amb una visió entranyable de l'espècie humana, que sempre anhelarà la llibertat encara que sigui per equivocar-se una vegada i una altra, o per no tenir ni idea de què fer-ne.
Finalment, del Barça, poca cosa a dir. Va complir amb la seva obligació, però és d'agrair que hi posés ganes i intensitat malgrat la poca motivació del repte. Una mica obligat per les baixes i qui sap si també una mica per convicció, Martino va plantejar un mig del camp d'anada i tornada, sens dubte confiat que en un intercanvi de cops la major qualitat dels seus homes s'havia d'imposar. El Cartagena, malgrat tot, es va avançar, i va fer disparar totes les alarmes. A partir d'aquí, durant molts minuts, malgrat el seu domini evident i les múltiples ocasions, mentre no va aconseguir empatar va semblar que el Barça, més que contra el Cartagena, jugava contra ell mateix. Jugava contra la pressió de tot el que s'havia dit durant l'última setmana. A la segona part, ja amb 1-2 i les coses a lloc, el Barça va jugar un futbol molt més de control i va sentenciar sense problemes. Tot plegat fa pensar si no seria millor que deixéssim l'equip una mica tranquil. Potser no perquè s'ho mereixin, però sí perquè puguin tenir prou calma perquè ens puguin donar alguna alegria. Si és que realment ho desitgem, que a vegades ho dubto. I, parlant de desitjos que no sempre ho semblen de tapats com queden pel nostre pessimisme crònic: primera victòria de la senyera, que esperem que no sigui l'última. I torno a no estar parlant només de futbol.
