David Cuenca Ros
per en 10 Juliol 2013
710 Vistes

Mira que m'agrada que un director tingui personalitat pròpia, un estil definit, un segell personal. Però a vegades resulta que aquest estil propi pot anar en detriment de la mateixa història en comptes de potenciar-la. Això és el que crec que passa amb cineastes com John Waters: tenen talent, i sobretot tenen coses interessants per explicar, però els perd sovint la voluntat de deixar excessivament la seva empremta. I això, em temo, és el que passa amb "Pecker", una pel·lícula molt simpàtica però amb massa llacunes.

"Pecker" és la història d'un noi d'un poblet dels EUA apassionat per la fotografia. Pecker fa fotos de tot el que envolta la seva vida quotidiana. Als habitants del poble els fa gràcia i van a veure les seves exposicions casolanes amb simpatia. Però tot es complica quan una caçatalents de Nova York descobreix les seves fotos, les exposa en una galeria de la gran ciutat i converteix Pecker en un personatge famós.

Waters carrega bé les tintes contra l'esnobisme intel·lectual, però tots els personatges són massa caricaturescos, i això resta força i coherència al missatge. La millor mostra és un final que podria haver estat molt enginyós i digne d'aplaudir, però el director s'agrada massa amb les seves sortides de to, i això resta molta contundència a la sàtira que busca.

En qualsevol cas, la pel·lícula (un cop hi entres, que costa una mica) és francament divertida, i deixa un regust amable a la boca, malgrat que et quedes amb la sensació que un bon plantejament no s'ha aprofitat del tot.

I, si parlem de directors que deixen el seu segell, un altre és l'actual rei de Hollywood, JJ Abrams. Però aquest és molt llest i sap trobar l'equilibri, i deixa que les sovint magnètiques històries que explica siguin les autèntiques protagonistes. Encara no he vist la seva primera entrega de "Star Trek", però n'acabo de veure la segona i hi trobes tot el que s'espera d'ell: una història embolicada, adrenalínica i hiperbòlica, però en la qual allò que veritablement és important és la psicologia dels personatges, els seus dilemes, els seus conflictes, les seves evolucions. I no traeix la saga, perquè aquesta històricament ja ha tingut aquestes característiques. Per tant, s'hi mou com peix a l'aigua. No veig tan clar com encaixarà l'univers Abrams amb l'univers "Star Wars".

Tothom diu que Abrams és un alumne avantatjat de Spielberg. Jo més aviat penso que ja li ha passat la mà per la cara. Partint del to del seu mestre, Abrams controla millor el sucre. Tot i així, la pel·lícula m'ha deixat el regust de veure'l massa acomodat. Tinc ganes que Abrams parteixi d'històries noves, netes, més personals. N'espero més, molt més, perquè crec que ho pot donar.

PS: Pel que fa a la trama de "Star Trek: en la oscuridad": Anar a buscar el terrorista en territori aliè i capturar-lo sense demanar permís? Aliar-se quan convé amb l'enemic en nom d'altres interessos? Trobar-se que a vegades l'enemic és dintre? Decidir si se l'ha d'eliminar sense contemplacions o bé capturar-lo viu i jutjar-lo? No sé si Abrams tenia aquesta intenció, però la veritat és que, amb tots aquests elements, la pel·lícula funciona a la perfecció com a metàfora sobre la política exterior nord-americana i la reacció a l'11-S. Un dels grans dilemes que planteja la pel·lícula és si cal moure's per un sentiment de justícia o per un de venjança. No és el mateix, com mostra perfectament una altra pel·lícula recent, "La noche más oscura".

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
15 Juliol 2013
David Cuenca Ros
Jo sóc també de Star Trek, sense cap dubte. Per això m'inquieta que l'Abrams passi a ocupar-se de totes dues. Ah! I sóc de Nocilla! :-)
19 Juliol 2013