Aquests dies he aprofitat que tinc més temps lliure per mirar un parell de bones pel·lícules. Tornar a mirar "Desayuno con diamantes" et porta a un univers estrany, de personatges que es venen el cos i l'ànima, aparentment freds però en realitat extramadament vulnerables i sensibles, que estimen amb desesperació i sense guardar-se res per a la tornada. És una pel·lícula volgudament imperfecta, deliciosament imperfecta, i definitivament glamurosa. El "Moon River" i les diferents versions que Henry Mancini hi introdueix al llarg de la banda sonora triguen a deixar-te anar després d'haver-la vist, i poden ser un refugi per als dies vermells.
I, per fi, he tingut l'oportunitat de veure "Argo", i de poder comprovar si es mereixia l'Oscar a la millor pel·lícula que va obtenir. Home, jo crec que no passarà a la història, i jo l'hauria donat mil vegades abans a "Django desencadenado", però tenint en compte com funciona això dels Oscar, no està malament. Ben Afleck continua demostrant que té bon pols com a director, tot i que encara no ha superat el nivell de la seva primera obra, "Adiós, pequeña, adiós". La pel·lícula no és rodona, i a vegades no saps ben bé si juga la carta del patriotisme o la contrària, però té un clímax ben desenvolupat, amb un muntatge trepidant que t'obliga a estar pendent del que està passant sincrònicament a tres llocs alhora i amb constants girs dramàtics.
Però bé, si parlem de girs dramàtics, també hem de parlar del partit del Barça d'ahir. Poca gent creia en el miracle, i almenys no hem fet el ridícul apel·lant tota la setmana a una remuntada èpica que no s'havia de produir, però molts demanàvem almenys acabar la temporada europea amb un bon gust de boca, i l'última cosa que esperàvem és que ens tornés a atropellar un tren de mercaderies, com a l'anada. Però així són les coses. M'havia passat els últims dies pontificant que era injust atribuir tot el mèrit de l'equip a un sol jugador, però ahir, finalment sense Messi, va semblar que l'equip es conjurava per deixar-me sense arguments. Sigui com sigui, no tinc gens de ganes de fer una anàlisi en profunditat del partit i, per això, abans de centrar-me en la reflexió que realment vull fer, només afegiré que aquesta dura eliminatòria almenys ha deixat una notícia positiva, i que té nom i cognoms: Marc Bartra.
Deia l'escriptor Albert Camus que tot el que sabia dels homes i de la vida ho havia après del futbol. I els clàssics deien que sabies qui eren realment els teus amics quan t'arribava el torn de l'adversitat. Doncs bé, ahir, en l'adversitat, l'equip va poder conèixer exactament qui eren els seus amics. Després d'haver estat envoltat d'elogis i de copets a l'esquena quan repartia alegries un dia sí i un altre també, quan tot li anava de cara, ahir va poder destriar el gra de la palla. Ahir l'equip va poder destriar entre els que van abandonar el camp a mitjans de la segona part, quan més mans calien per treure aigua d'un vaixell que s'enfonsava, i els que es van quedar fins al final, tristos i resignats, però encoratjant i aplaudint els jugadors fins a l'últim alè. Va poder distingir entre els que, més o menys en el mateix moment, van sortir del bar o van tancar la tele i van córrer a dir penjaments al Facebook, i els que vam aguantar estoicament la retransmissió fins al final perquè creiem que s'hi ha de ser a les verdes i a les madures. Aquests, els que vam acompanyar l'equip fins al final, estàvem decebuts. Però no pots renegar d'un amic perquè un dia no està a l'altura del que esperaves. Un amic està molt bé per anar de festa, però també cal ser-hi quan et necessita. Per això, quan d'aquí a uns dies, si tot va bé, el meu amic, que tan immensament feliç m'ha fet sentir aquests últims anys, se'n surti a la lliga i pugui tornar a convidar-me a una gresca, em sentiré orgullós i mereixedor d'acompanyar-lo en una nova borratxera de felicitat, mentre junts ens preparem pel que hagi de venir després, sigui el que sigui.