A punt de ploure ...

Al metro, hi veig una noia estrangera, de pell bastant fosca però un xic mestissa. Amb la roba d'estiu es veu el seu braç, farcit d'unes quantes cicatrius que tenen un aspecte força lleig. De quina història passada deuen parlar? Contínuament ens creuem i tractem amb el que en podríem dir gent normal, que té una vida normal i que sembla que coneixem prou bé o que ens fem una idea prou aproximada de com són. Però les seves marques més essencials, les seves cicatrius, no les veiem perquè acostume...

Més que abandonada, aquesta sandàlia solitària de nen, tan nova i tant lluent, sembla oblidada. L'únic que no m'acaba de quadrar en l'escena que em ve al cap és que no és una sandàlia d'un nen tan petit. M'imagino un infant deixant caure la sabata en el segon i mig en què els pares no miren enmig d'un munt d'embolics. M'imagino una sandàlia perduda enmig de la vorera. I m'imagino que algú la troba i la deixa apartada i en un racó visible, per si de cas els propietaris s'adonen de la pèrdua ...

Un conjunt de relats curts que destaca per la seva varietat: personatges turmentats, acció pura, misteris indesxifrables, diàlegs interns... De vegades, amb un final molt obert que deixa la interpretació lliure al criteri del lector. En destaco el relat "Poema", sobre un poema de Papasseit, el més llarg d'aquest recull, que amb l'aclariment històrico-genealògic final que fa pensar com a possible la seva veracitat. Bones petites lectures per a un entreteniment agradable.

Set de repòs ...

El sol roig s'alça...

És la segona vegada que llegeixo un llibre de comentaris de haiku d'aquest autor. N'hi ha més, però em sembla que amb aquest ja en tinc prou. Arriba un moment en que com més llegeixo em sembla que entenc menys coses. Vol explicar claus sobre el haiku, ara aquí i ara allà, i dóna una visió (o vàries) de cada un dels poemes que ha seleccionat per al recull. I està bé, però arriba un punt que com més llegeixo menys entenc. Al final, el que passa és que el haiku té un no sé què, i voler-hi dona...

D'entre el reguitzell de turistes tots iguals, uns pantalons amb dibuix de pell de lleopard, com si volgués mostrar una fera humana, com si fos felina la Maria Castanya, com si un bon matí et vestissis d'animal i ja fossis un altre, i ja no fessis les mateixes files per fer les mateixes fotos que ja venen en postals. Un lleopard entre milers mirant en viu una postal que ha vist mil cops i no ha vist mai, i que ja no es pot veure en un paratge espatllat per una selva d'humans, tots iguals en la...

Una tempesta...

Ja he fet la meva visita "obligada" a la Setmana del Llibre en Català. Considerant que dura fins el dia setze, tot pot ser que encara hi torni i tot. Enguany n'he sortit amb quatre llibres, força variats, però encara a més a més hi ha hagut un extra: un exemplar prou interessant que m'he trobat abandonat pel carrer tornant a casa. Tot plegat, una bona collita.

Era una noia jove, d'aspecte sud-americà. Estava fent fotos amb el telèfon al seu nen, d'uns quatre anys, assegut en una cadireta enmig d'un vagó de metro ple. Acabada la sessió, ha desat el telèfon no a la butxaca (no m'he fixat si en tenia o no) sinó ben bé al bell mig dels seus dos pits. Per un instant, ho confesso, he pensat que tindria certa gràcia la foto que, òbviament, no he fet.

Un llibre de poesia, però no un recull de poemes, sinó un sol poema que depassa les tres-centes pàgines. Com qui diu res. Sens dubte és una de les lectures més inclassificables que hagi fet mai. Jo diria que en Casasses només s'assembla a ell mateix. És una lectura que es pot fer tan lenta i tan llarga com es vulgui, perquè hi ha tants i tants girs, tants i tants jocs de paraules, que és absolutament inesgotable. El pots llegir sencer (si és que n'ets capaç!) o a fragments, en ordre o obrin...

Com que aquests dies veig que ja estic atenent el blog menys que no em pensava, ja ho aviso: el mes de novembre, i fora d'algun moment puntual, per acumulació de compromisos no em veureu el pèl (en aquest cas, la lletra) per aquí. D'aquí a final de mes sí que espero seguir comentant o penjant alguna cosa que altra. Disculpeu les molèsties.

Mostra el camí ...

Els que tenen bitllet per al vaixell silenciós de la mort miren sempre al moll, cercant-hi els rostres d'aquells que havien salpat temps enrere? Cita qua apareix a El jardí oblidat, de Kate Morton, un llibre que m'està agradant molt (i que encara em queda molt per acabar-lo, també)

El riu i el cel ...

Ens deixen. M'hauria agradat veure'ls en viu, però no ha pogut ser. El seu llegat, però, ja és de tots nosaltres. Al Tall. https://www.youtube.com/watch?v=4O3e_TAcdhs

Pel que he llegit avui dia només són més o menys un u per cent dels escocesos els qui parlen el gaèlic escocès. D'entre ells, aquesta cantant. De la lletra no n'entenc ni un borrall, però em sembla pura màgia. https://www.youtube.com/watch?v=dDdi6bn06bo

Sols una escletxa ...

Les fulles seques ...

Si els núvols no deixessin passar la llum, de quin color serien els dies de pluja?

Branques nues. Una figa, solitària, ...

Bon dia i bon any!!! Des d'ara aniré penjant les meves cosetes per aquí. El resultat encara no tinc gaire clar quin serà, anirà creixent i prenent forma pròpia. Espero que us agradi! ...

Vergonyós per davant, desvergonyit per darrere. Introvertit o capficat, qui sap,...

Amarats de blanc sota el bressol de l'aigua...

Estic en una sala similar a la d'un antic lloc de treball. M'he assegut a la taula que hi ha de cara a la finestra, d'esquena a l'ordinador, que gairebé a migdia encara no he encès. Entra la secretària del director. És l'hora de la dinàmica comuna, que consisteix en cantar una cançó de tipus “missaire jove” entre tots. La veritat, som pocs i musicalment fem pena. Jo procuro anar seguint la lletra i que ningú no es fixi en mi, sobretot no vull que ni ella ni cap dels seus acòlits s'adonin de q...

Camí d'hivern. ...

Camí d'hivern. ...

Un mar de plata sota la lluna plena. Paisatge d'aire.

Va ser un error deixar que la Sisqueta creixés passant tantes hores amb la Teresa. Jo ja ho deia, una minyona no pot tenir un paper tan important a la vida d'una família. Però el Guillermu, que no pensava en altra cosa que no fos el seu negoci, mai no li va donar gaire importància. Així és com la nena va créixer sense veure gaire al seu pare i fent poc cas de la seva mare, tot el sant dia que si la Teresa per aquí jugant a nines que si la Teresa per allà ensenyant-li a cuinar o a brodar. Estav...

  ...

Sense calamarsa ...

Anant en tren...

Anant en tren...

...

Jo volia fer una foto del carrer buit amb el Canigó nevat al fons, i que de passada cal dir que no hauria quedat gens espectacular. De fet, entre la nuvolada i la distància el Canigó gairebé ni es veu. Però vet aquí que un motorista intrús va decidir passar just en aquell moment per esdevenir el protagonista principal (i anònim) de la imatge, caçat en ple revolt i amb un casc blanc lluent que fa un joc perfecte amb el seu vehicle.