Avui fa un any del principi de tot. Un any en què els somriures han esdevingut ganyotes i on el dolor s'ha fet omnipresent, amb cruesa, amb ira i amb una virulència que ben pocs podien imaginar. Avui fa un any i tot ha canviat, però no com esperàvem ni, al capdavall, tant com caldria, ara que podem mirar en perspectiva. Cops, intervencions, escorcolls, detencions, presos, exiliats, canvis de govern, abandonaments, resistència, repressió... Tot un escenari nou i desconegut on els somnis s'han estavellat contra el mur de la realitat.
El gran perill de la memòria, ara que sembla que tocarà recordar, és que sempre acaba amorosint el pitjor de tot plegat, i que desa bona part del mal a les golfes de l'oblit. La memòria sempre acaba tendint cap a allà on volem o cap a allà on hauríem volgut anar. Però en aquesta ocasió cal un esforç, tan intens com calgui, per no oblidar cap sensació, cap imatge i per no perdonar res ni ningú, perquè tot el que ha passat d'un any ençà és massa brutal com per merèixer la dolçor de l'oblit.
No ens deixem endur per la nostàlgia, ni pel plaer de la memòria. Mirem enrere només per jutjar, per avaluar i per fer servir tot el que sabem i tot el que sentim per projectar-nos endavant, amb presa o amb calma, tant li fa, però sense encantar-nos en un passat èpic, perquè el preu que hem pagat tots plegats, i alguns, molts, massa, en particular, exigeix perseverança i justícia, i només la podrem aconseguir si no ens adormim en els records, ara que les ombres sobre aquest relat macabre que s'ha inventat per justificar l'odi es van fent més i més grans, i més i més fosques, tant com la negror de les togues d'alguns, cada dia que passa.