És totalment legítim, en política, defensar les pròpies idees, creences, o el que sigui. Fins i tot, pot ser legítim fer volar coloms. Però ja que l'objectiu últim de la política és dirigir i ordenar societats cal exigir un mínim de talla intel.lectual als que aspiren a governants, perquè els ciutadans del carrer, encara que no 'ho creguin, no som imbècils.
Aquesta reflexió ve al cas del meravellòs pacte PSOE-PSC sobre Espanya i el paper de Catalunya. Resumint, sona a vell, a molt vell. De fet, tot el que s'hi planteja recorda massa el procés d'elaboració de l'Estatut que van liderar Maragall i Montilla, dos insignes membres d'aquestes formacions. Tot és tan vell com el principi fonamental de la unitat d'Espanya i de l'obligació dels pobles súbdits de la corona de callar i creure (i pagar religiosament).
Però més enllà de propostes absurdes, allò que m'ofèn de debò és que em prenguin per idiota, suposant que m'empassaré una afirmació com la de Maurici Lucena: "El pacte PSC-PSOE dóna tanta autonomia com la independència". No senyor Lucena, no. No combreguem amb rodes de molí, per més que s'ho pensin. L'autonomia només dóna autonomia, i més aviat poca, mani qui mani a ca l'amo. La independència dóna independència. I això és una altra cosa, per si encara no ho sap.
Per si algú encara tenia cap dubte, cada dia que passa és més evident amb qui podem comptar i amb qui no. De tota manera, si us plau, una mica de nivell, que no som tan imbècils com es pensen.