Ahir va quedar molt clar que no som res, que no importem res, que no té cap valor el que milions de persones vulguin o reclamin, que només som enemics a reprimir i derrotar. Ahir, Felip VI, amb els seus silencis i les seves omissions va deixar claríssim que per a ell no té cap valor la gent que volem canvis. L'únic important és sotmetre aquells que considera oponents, o enemics directament; és a dir, els dirigents de la Generalitat i del Parlament, de propina. La resta no som res, absolutament res, i poc importen les nostres paraules ni els nostres gestos.
Venim d'un conflicte d'anys i d'un cap de setmana per a la vergonya d'aquells que ja no en tenen. Ahir, Felip VI tenia l'oportunitat, segurament única, de demostrar la seva capacitat no ja com a estadista, sinó com a cap de l'Estat. Només havia de posar la corona, de posar-se ell mateix, com a mediador en aquest conflicte entre Espanya i Catalunya, per tal de facilitar una solució. No calia res més. El procés de mediació diria quina és la solució més correcta i satisfactòria per a tothom. Però no, Felip VI va optar pel frontisme més radical i va començar el seu discurs amb un contundent atac a Catalunya, representada pels seus màxims governants. Cap referència a la gent, cap als agredits diumenge. Simples danys col·laterals que es poden menystenir per guanyar la guerra, amb la subjugació de l'enemic, de tots nosaltres, evidentment.
Francament, ahir vaig pensar que un uniforme militar li hauria escaigut més, al Rei d'Espanya. Molt més que aquella jaqueta descordada i una gesticulació particularment agressiva, mentre la seva mirada no transmetia res més que la certesa que sap llegir. Ahir alguna cosa es va trencar definitivament entre la monarquia i la major part dels catalans. Encara algú té dubtes de per què volem una república?