Els avenços tecnològics ajuden, i de quina manera, a reduir determinades engoixes que, fins ara teníem per inevitables, com ara l'enyorament davant la separació física. Ara, si som lluny d'algú, no resulta gaire difícil poder seguir en contacte de manera gairebé constant. Són les coses de la telefonia i de la informàtica aplicada a les comunicacions.
De tota manera, encara hi ha una cosa que tots aquests mitjans no han pogut evitar: el sentiment d'absència en ell mateix. La sensació que hi falta alguna cosa al teu voltant. Aquesta mena de pap que se'ns posa a dins i que ens acaba acompanyant de manera més o menys continuada, per més xats i més videoconferències que puguem fer.
Crec que és bo saber valorar tot el que la teconologia ens aporta i fa per nosaltres, però potser encara és millor reconèixer que per damunt de tot som persones, amb sentiments i amb sensacions que cap aparell ni aplicació pot resoldre (si més no de moment).
Potser és el moment de tornar a aquella vella idea que sosté que valorem les coses quan les perdem. O les persones quan no les tenim tan a prop com de vegades voldríem. Potser és que l'univers de les sensacions humanes és massa complex i encara no està prou preparat per fer compatible, de manera prou satisfactòria, la presència virtual, l'absència física, i la sensació que, en el fons, tot està bé i tot és positiu.
I és que vulguem o no, per damunt de la tecnologia, encara som humans. Encara persones, amb pors, il.lusions i sentiments. I encara no acabem d'entendre què hi ha entre "lluny" i "a prop".