No fa gaires dies, un col.lega aranès em comentava la capacitat de recuperació després de les darreres inundacions i com estaven tornant a la normalitat en un temps rècord. I és que les grans tragèdies fan aforar el millor de la gent, la seva enorme capacitat de fer front a l'adversitat.
Dimecres ens vam anar a dormir amb la notícia de l'accident ferroviari de Santiago de Compostela. Ahir, durant tot el dia, es van anar coneixent notícies de tota mena. Notícies dramàtiques, de mort, de dolor, d'impotència, de famílies trencades i d'absències definitives, però també notícies de solidaridad sense límits; notícies d'humanitat, en el sentit més estricte del terme.
Costa molt dir res en una situació com aquesta. Encara que es deixi repossar el primer impacte, segueix costant. Suposo que costa tant perquè, en el fons, hi ha un doble sentiment d'impotència. Un per no poder fer res per evitar el drama, i l'altre d'impotència davant la possibilitat que un dia siguem nosaltres mateixos els tristos protagonistes d'un esdeveniment com el que ara ens té corpresos.
Només vull manifestar, ni que no serveixi de res, la meva solidaritat a les famílies de les víctimes, perquè qui més qui menys ha passat alguna experiència similar, i el meu profund respecte a totes aquelles persones anònimes que han aportat allò que han pogut per ajudar a fer una mica menys dur l'efecte d'aquest accident. El meu profund respecte per tothom que davant la més cruel de les dificultats és capaç de posar-se dret i fer el que bonament pot o sap, només per ajudar algú que ni coneix, però que el necessita.
