La Pableta
per en 26 Març 2010
1,070 Vistes

És curiós com sempre consegueixes arrancar-me un somriure.

No puc evitar-ho, se'm dibuixa en la cara sola. I millor encara, se m'ilumina el cor.

Hi han somriures falsos, que només manipulen rels rostros. Però no consegueixen enganyar ningí, els somriures de veritat no és veuen als llavis. Es veuen als ulls, que brillen de cop.

és estrany; per mol malament que estiguen anant les coses, per molt afany que poso en estar enfadada o trista, sempre apareix eixe somriure.

Sempre pareix eixa persona que consegueix arrancármela. Que consegueix robármela. I feia molt que no somreia d'aquesta manera.

Feia molt que els motius pe a estar seria eren molt més forts, feia molt que ningú conseguia derrocar eixa muralla  que envoltaba el meu cor.

I ara no estic segura de si ha tornat el meu somriure o me l'han robada. La questió es que m'encanta sentir eixa llum en els meus ulls.

M'agrada sentir el cor botar dins el meu pit. M'agrada sentir la rialla de la meva ànima.

I m'agrada sentir que va a haver un sempre.

 

Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.