Encara ressonen els ecos de la compareixença del matrimoni Pujol-Ferrusola i del seu primogènit a la comissió parlamentària que, si més no en teoria, ha d'aportar llum sobre la corrupció i, francament, és trist, però penso que ningú no va saber estar a l'alçada ni de les circumstàncies, ni del lloc on va tenir lloc la compareixença: el Parlament de Catalunya.
Jordi Pujol va acabar adoptant el rol de iaio enfadat, capaç de renyar qui calgui si alguna cosa no és del seu gust. Marta Ferrusola va perdre els papers en més d'una ocasió, arribant a la gosadia d'afirmar que els seus fills van amb una mà al davant i una altra al darrere, quan un de cada cinc ciutadans de Catalunya (aquest país que no mereix no sé què, segons ella) és al llindar de la pobresa, en el millor dels casos. I el fill gran de cal Pujol va exhibir una arrogància impròpia en molts moments, que va servir, bàsicament, per deixar en evidència el poc nivell dels seus suposats interrogadors i la seva pròpia supèrbia.
Per la seva banda, els diputats que representaven els grups parlamentaris van fer gala d'un papanatisme intolerable, més pendents d'acusar sense arguments ni proves per tal d'aconseguir uns segons de glòria al Telenotícies, que d'esbrinar la veritat. "Diuen, diuen, diuen", i és ben veritat, només diuen el que abans han dit els diaris.
El resultat de tot plegat? Dues conviccions, si més no per part meva: que l'oasi català pujolista no va existir mai (potser era més finca que oasi); i que el nivell general dels nostres representants polítics és una mica més que justet.
El millor de tot aquest drama? Un David Fernández exercint de president, i assumint amb rigor aquest paper, i el fet que tothom es va acabar posant al lloc que li correspon, per mèrits propis.
