És proverbial la tendència dels polítics a posar-se bé (o allò que ells o els seus caps de premsa consideren "bé") així que apareix una càmera. D'aquesta tendència, jo diria que innata, han sortit imatges prou curioses i posats tan, tan, tan naturals que gairebé fan pena. Si en voleu bons exemples, jo us diria que repassessiu qualsevol diari, especialment si són d'àmbit local, i en trobareu un bon grapat, perquè són justament els polítics locals els més temeraris davant la càmera. De debò creuen que alguns dels seus posats els poden fer guanyar un vot? No sé jo...
Ahir, però vam tenir un exemple d'alta volada: el president Mas i el seu cap de premsa jugant amb una pilota a l'estadi de Maracanà. Si el que volien transmetre és una imatge de normalitat i de proximitat a la ciutadania, malament rai, quan juguen sols i en un estadi buit al qual no s'hi pot accedir, evidentment, amb tanta facilitat.
D'altra banda, persones adultes en manigues de camisa i ben encorbatats, jugant a futbol per deixar alguna foto per a la posteritat, em sembla un espectacle gens reconfortant i no massa digne de la màxima institució d'un país. Salvant les distàncies, no ens trobaríem tan lluny del polític dalt d'un tractor en qualsevol fira, o remenant una casola amb un davantal o una bata ridículs i una cullera de dimensions colossals, o posant els peus a sobre d'una tauleta, tot fumant-se un puro.
La qualitat política també passa per les imatges que ens deixa. I la dignitat i el respecte institucionals també.