Des de ben antic, l'home ha buscat la clau de la longevitat, la pedra filosofal que pugués estalviar-nos el tràngol d'haver de morir. De moment, però, el que més s'hi assembla són els avenços de la medicina que, a poc a poc, han anat allargant l'esperança de vida de la població i la qualitat d'aquests anys guanyats. Així, gràcies a la ciència, vivim més anys, i gràcies a l'evolució de les polítiques socials, els vivim una mica millor, amb una mica més de dignitat.
Però, ves per on, ara resulta que tot allò que consideràvem avenços socials fantàstics no són altra cosa que "riscos financers". I la persona encarregada d'obrir-nos el ulls ha estat, ni més ni menys, la directora gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, en unes declaracions que potser ens van passar massa per alt, la setmana passada, quan el focus de totes les mirades estava centrat en les concentracions i amenaces feixistes del 12 d'octubre.
Un risc financer. No és poca cosa. Francament, considerar la longevitat (és a dir, la gent gran) una amenaça em recorda el discurs d'aquells que consideren prescindibles les persones més febles (vells inclosos) o amb qualsevol tipus d'anomalia física respecte a un determinat patró ètnic estàndard.
Ja sabem en qui pensen els grans organismes econòmics internacionals quan dissenyen les seves estratègies. I no és en nosaltres, en les persones, precisament. Necessitem encara una mostra millor de què és una política econòmica al servei del capital i d'aquells pocs que el dominen, i no de les persones?
Comença a ser molt evident la necessitat de grans canvis, si no volem fer bona aquella frase de 1949 que apareix a la pellícula Knock on any door: "viu de pressa, mor jove i llega un bonic cadàver". Potser això és el que ens volia dir la senyora Lagarde. Personalment, més m'estimaria viure amb calma i morir vell (i, posats a demanar, feliç d'haver viscut dignament).
Cada dia em cau més bé i em sembla més imprescindible aquesta gent.
