A vegades, la realitat pot ser una mica punyetera. Per això, sempre que puc, em refugio en la ficció. A finals de juliol, per pair el que ara em sembla una decepció insignificant, vaig submergir-m'hi de ple. Vaig divertir-me amb una pel·lícula molt quixotesca, "El hombre que pudo reinar", amb Sean Connery administrant justícia com Sancho Panza a l'illa Barataria, i sobretot vaig llegir sense parar. Vaig retrobar-me amb "La magnitud de la tragèdia", de Quim Monzó, que amb la seva ironia kafkiana habitual posa al descobert tot allò que, per bé i per mal, ens fa humans, i ens adverteix, a través d'una anàlisi de la quotidianitat feta amb bisturí, de la nostra fragilitat, de com d'inconscientment deixem escolar els dies de la nostra vida, de com de difícil resulta omplir els fulls en blanc de la nostra existència. Vaig descobrir un talent jove, el d'Anna Monreal amb "Olives picants" (deixeu que consideri jove una autora que té la meva edat), que aconsegueix un bon equilibri entre divertir el lector i fer-lo reflexionar. Vaig reincidir amb Manuel de Pedrolo, amb "Trajecte final", un recull de relats de ciència-ficció a l'alçada de Ray Bradbury (la ciència-ficció al servei de la reflexió sobre el que la humanitat és en essència). Vaig tornar a "La metamorfosis" de Kafka, per mi l'origen de les meves lectures predilectes, el bressol de Cortázar, la barreja fascinant entre una situació inhumana i la quotidianitat per reflectir l'angoixa existencial.
Però a vegades la realitat és més que punyetera, i et posa a prova de veritat. Paradoxalment, quan la realitat és més extrema, acaba produint l'efecte contrari: tens la sensació que vius en la ficció d'una altra persona, i aquesta mateixa sensació d'irrealitat és la que et permet surar i continuar. Aquesta darrera setmana, la muntanya russa emocional més bèstia de la meva vida, un altre llibre magnífic m'ha fet companyia. Es tracta de "Les lleis de la frontera", de Javier Cercas, una lectura que ha passat per tots els meus estats d'ànim possibles: la tranquil·litat inicial, el neguit, l'angoixa, l'esperança i, finalment i afortunadament, l'eufòria que provoca despertar d'un malson i comprovar que tot torna al seu lloc. Sento que li dec molt a aquest llibre, que m'ha acompanyat de manera fidel i pacient. Un llibre que parla de la dificultat de travessar fronteres no escrites entre les persones en ambdues direccions, però que sobretot parla de la relativitat de la nostra llibertat. Diu Woody Allen que som la suma de l'atzar i de les nostres decisions. Hi estic d'acord, però Cercas va un pas més enllà, i ens demostra que les nostres decisions, per meditades que siguin, són arbitràries i inexplicables. Dit d'una altra manera, que més aviat som la suma de l'atzar i dels malentesos que tenim amb nosaltres mateixos.