Que la llengua se’ns desfà entre els dits és una obvietat que només la ceguesa d’una devoció absurda pot negar. No només es tracta de la impossibilitat de cada cop més gent de construir una frase ordenada i coherent, amb totes les lletres i sense icones, sinó també, en bona part, perquè ens anem acostumant a parlar en públic a cop de titular, de missatge breu, sorprenent, encara que sigui sense cap sentit. L’impacte és el que compta, sobretot si sabem que hi ha algú esperant a esbombar les nostres paraules.
Només portem dues sessions d’aquest judici infecte i ja podem endevinar que la cosa promet. Ahir mateix, el fiscal Fidel Cadena, que així es diu un dels acusadors, es referia a “muralles humanes” llançades contra la policia, per argumentar la suposada violència dels independentistes. Admeto que no sóc cap expert en tàctica militar, ni en arquitectura, però pel que sé, he vist i he llegit, les muralles són construccions sòlides, estàtiques, de caràcter defensiu, que tenen per missió evitar que l’agressor entri a la zona que protegeixen. El simple concepte de llençar muralles contra algú, per més periodístic que pugui resultar, és absurd; un oxímoron, de fet.
Sempre havia cregut que hi ha feines que exigeixen una finesa i una exactitud absolutes en l’ús de les paraules. Un diagnòstic imprecís, mal expressat, d’un metge, per exemple, pot tenir efectes catastròfics. A la segona sessió al Suprem ja ens va quedar clar el nivell de precisió, si més no verbal, que cal esperar de la part acusadora: el de les muralles llancívoles. Si quan arribi l’hora de les proves el nivell d’exactitud és el mateix, l’espectacle estarà servit, i la catàstrofe més que anunciada, per a major glòria de la ignorància i de la injustícia.