Engegar la maquinària judicial és llençar muntana avall una bola de neu immensa que només es va fent més i més grossa així que avança. Justament això és el que va fer el govern del PP, amb el suport incondicional de Ciutadans i PSOE, no ho oblidem mai, contra tot i contra tothom que fes olor d'independentisme.
Dels líders polítics ja n'hem parlat prou. Ara mateix, a la presó o a l'exili. També n'hem parlat de la multitud de causes obertes contra ciutadans de tota mena i condició, contra alcaldes, mestres, funcionaris... Ara arriba el torn als mitjans de comunicació públics, aquella presa major cobejada pel trio del 155, i els directors de Catalunya Ràdio i TV3 també són citats com a investigats pel Jutjat número 13 de Barcelona, pels fets de l'1 d'octubre de l'any passat.
A poc a poc, les nostres grans estructures de país (encara esperem les d'estat) van caient una a una. No siguem càndids: no tenim cap govern efectiu, tenim un parlament paralitzat, una escola amenaçada, una cultura i unes tradicions sota vigilància i uns mitjans públics que avancen pel camí de la intervenció definitiva. Què ens queda? Amb prou feines la llengua (serà que a hores d'ara ja ni es veu com a perill?) i una societat que es resisteix a acceptar que tot va ser en va.
Mentre alguns s'entesten en allò d'eixamplar la base, no veuen, o no volen veure, que ens anem quedant, lentament i inexorablement, sense terra sota els peus. Això sí, anem fiant el futur per a quan es resolguin uns judicis injustos, sense adonar-nos, o potser a plena consciència, que aleshores serà massa tard per a tot. Mentrestant, com diu la cèlebre frase cinematogràfica, tot es perdrà, com llàgrimes entre la pluja.