Un senador català socialista (per anomenar-lo d'alguna manera), el mateix que va deixar anar fa uns dies en un ple que la independència no era un tema del qual es pogués parlar (ho heu sentit, eixampladors de la base?; encara que fóssim un 90% no se'n podria parlar), va arribar a una conclusió molt sàvia i meditada: es veu que els independentistes hem abandonat la raó per lliurar-nos als sentiments. Jo, en canvi, des de la meva profunda ignorància de persona manipulada per l'escola i TV3, ho veig just a l'inrevés: és justament a mesura que els independentistes ens hem anat carregant de raons (i l'últim any i mig n'hi hauria per escriure un màster, però dels de veritat i no dels que regalen a la Juan Carlos), que els unionistes s'han quedat amb el sentiment com a únic argument. Hi vaig pensar quan, seguint les reaccions a un tuit independentista, algú va contraatacar (cal agrair-li que no ho fes insultant, per variar) amb la icona d'una bandera espanyola gegant, i res més. Caram, quina argumentació més sòlida i raonada! Només la deu superar aquell profund sil·logisme filosòfic que resa “¿qué pone en tu DNI?” Res a dir, que consti, però l'home es devia pensar que això ens ofenia. I no ho han entès: no ens ofèn la bandera espanyola, ni la llengua espanyola, ni les sevillanes ni el flamenc (els toros sí, però aquest és un altre tema). Perquè no entenen que no anem contra res ni contra ningú, que simplement no acceptem el projecte monolític que el nacionalisme espanyol té per a nosaltres (avui n'hem tingut una mostra més amb la proposta de llei de l'inefable Toni Cantó; igualeta que al Canadà, oi, Pedro Sánchez?) i que optem per un projecte propi, sense creure'ns ni millors ni pitjors que ningú.
Ep, i no passaria res si a l'altra banda hi hagués només sentiments. El problema és que tots els sentiments que transmeten són negatius. Es reafirmen en l'odi a l'altre: ciutadans que acomiaden la policia al crit d'”A por ellos”, espectadors teatrals que esbronquen directors escènics per portar un llaç groc en plena capital cosmopolita madrilenya, dones aragoneses que canten jotes en què desitgen que una riuada ofegui tots els independentistes mentre la gent aplaudeix... No és l'única Espanya, ja ho sé. Hi ha espanyols que no odien però no surten als mitjans, de la mateixa manera que encara hi deu haver algun unionista català capaç d'argumentar de manera que no ofengui la decència ni atempti contra els drets humans. Però en la majoria de reaccions contra l'independentisme hi ha odi. I és en un altre exemple d'això que hi trobo una paradoxa desconcertant. En el famós xat en què jutges franquistes insulten i menyspreen bona part de la ciutadania de la qual haurien de garantir-ne els drets, el que més sobta és com sovint apel·len al verí de l'odi que, diuen ells, s'ha instal·lat en el si de la societat catalana. Noten mirades d'odi, diuen. Després de mostrar tot el seu odi, ho diuen. I no ho entenc, perquè nosaltres (després de ser atonyinats, humiliats, insultats, represaliats i empresonats) tornem a sortir al carrer en una Diada i només veig castells i gegants. Si fins i tot a la Diada del 2012 vam decidir suprimir aquella cantarella de “boti, boti, boti, espanyol qui no boti”, per no ofendre a ningú ni excloure gent de les nostres reivindicacions! Arribats a aquest punt, doncs, quan qui odia es fa la víctima i ens acusa d'odi, arribo a dues conclusions possibles: o bé es creuen les seves pròpies mentides o bé simplement veuen el seu propi odi a través de nosaltres. Per entendre'ns: com quan els fanàtics religiosos diuen a la dona que s'ha de tapar per no ser pecaminosa, quan és evident que el problema és que desperta el seu desig de pecar.
Avui només ens faltava veure noves imatges de l'1 d'Octubre, aquestes recollides a través de les càmeres de la mateixa policia, per constatar que l'odi és unidireccional. Hi ha un vídeo molt revelador, en què fins i tot algú podria argumentar que un policia molt salat es mostra humà, en oferir la possibilitat als manifestants d'apartar-se pel seu propi peu per no prendre mal. Llàstima, però, que per convèncer la parròquia se li escapa un argument que el delata: “os estoy ofreciendo que salgáis, luego si hay una desgracia no digáis que ha sido culpa de la policía; como en los sanfermines, que luego decían que era violación”. O sigui, que de mostra d'humanitat res de res, sinó un xantatge inadmissible: com dir-li a una noia que s'hi posi bé, perquè si no no tindràs més remei que violar-la. És la lògica perversa que focalitza en la víctima l'actuació del botxí: com la noia que porta una minifaldilla, la culpa és nostra per anar provocant (i no pas del que no se sap controlar). Doncs, si això és provocar, tinc una mala notícia: malgrat tot el que ens han fet patir, i malgrat els desenganys de la política de baixa volada, continuarem provocant. Perquè hi ha en joc quelcom fins i tot més important que la independència: la nostra dignitat.